Sotheby’s, els hedge funds ataquen el negoci de l’art

Una escultura de l’imperi romà, un esbós dibuixat pel mateix Leonardo da Vinci, obres de Pablo Picasso, Jackson Pollock o de l’artista de moda, Damien Hirst. Qualsevol d’aquestes peces úniques s’han exposat a les sales de Sotheby’s i s’han subhastat davant de milers d’espectadors. Alguns dels invitats són futurs compradors, altres són els mateixos propietaris qui veuen com el quadre que reposava damunt de la llar de foc ara forma part d’un espectacle que genera milions de dòlars i titulars magnífics per a la premsa.

A les subhastes, com les que organitzen les multinacionals Sotheby’s o Christie’s, una cotitzada a la borsa i l’altra de capital privat francès, és on es fixa el preu a les peces; són la cara pragmàtica del món de l’art. Fins ara s’havien mantingut expugnables i s’organitzaven quasi com un duopoli, que dictava les comissions, les garanties i el mínim de sortida del material per vendre.

L’hegemonia del sector es va trencar quan el 2 d’octubre la direcció de Sotheby’s va rebre una carta del inversor Dan Loeb, un dels titans de les inversions de Nova York i gestor del fons d’inversió Third Point. La seva presència ja s’havia anunciat els últims mesos, quan va aconseguir acumular una participació d’un 9,3% del capital social. Ara, per escrit, expressava el seu malestar públic com a principal accionista del grup.

Directius d’altres multinacionals ja saben quin pa s’hi dóna quan inversors amb recursos intervenen activament; és la batalla que precedeix una guerra corporativa. Dan Loeb no és un aprenent en aquest camp; Yahoo! i Sony han sigut altres objectius de la seva carrera intervencionista. En aquest ocasió, es dirigia al conseller executiu i president de la casa de subhastes, William F. Ruprecht, per demanar-li una reestructuració interna, que comença per la seva mateixa destitució.

La primera venda de Sotheby’s es va registrar l’any 1744, quan Samuel Baker va posar a la venda els volums que formaven la biblioteca de Sir John Stanley, a través d’una subhasta a Londres. No va ser fins l’any 1762 quan John Christie va establir-se com a principal rival en el sector executant una transacció a la mateixa capital britànica. A dia d’avui, les dues empreses resultants d’aquests fets històrics concentren el negoci de la mediació d’obres d’art i són les que fixen públicament el preu de les peces. “Sense les subhastes, el món de l’art no tindria el valor financer que té. Donen la il·lusió de liquiditat” diu l’especialista i escriptor del butlletí The Baer Faxt, Josh Baer.

El mercat exclusiu que representen, tant Sotheby’s com Christie’s, està correlacionat amb el cicle econòmic i, encara que sembli mentida, hi ha períodes de crisi en que els rics s’ho pensen dues vegades abans de gastar-se milions en obres tant extravagants com taurons inundats amb formol. Per altra banda, les noves tecnologies han permès l’entrada de nous actors, com Artprice, que han desequilibrat el sector mitjançant la oferta de serveis similars; com la comercialització i l’assessorament a preus més baixos que ha sigut possible gràcies a la reducció de costos. L’únic element que encara distingeix a les dues grans de la resta és la tensió que es respira a les seves sales de transaccions, quan tothom espera el repic de martell que aturi la desenfrenada escalada de preus.

Per a Sotheby’s, les subhastes signifiquen un 90% total dels ingressos. A més, ofereix serveis d’assessorament i de finançament. La introducció del continent asiàtic en els mercats globals, així com també la desaparició de l’antiga Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín, va provocar un creixement sense precedents del mercat de l’art, entre l’any 2003 i l’any 2012. Les vendes de Christie’s van créixer un 151% i Sotheby’s un 127%. Les accions d’aquesta última van augmentar més d’un 50% durant l’últim any a la borsa.

Si l’evolució històrica del negoci ha sigut bona fins ara, per què els inversors tenen queixes? Segons un comunicat firmat pels presidents de Artvest, Michael Plummer i Jeff Rabin, els inversors interpreten erròniament el negoci de les subhastes. “Molts analistes comparen Sotheby’s amb la venda de productes de luxe” diuen els dos experts, referint-se a cadenes com Tiffany’s. Els marges de beneficis s’han deteriorat ens els dos últims trimestres, no obstant la cotització dels títols a la borsa ha continuat creixent.

   
La entrada de Dan Loeb a Sotheby’s

La sintonia inexistent entre el consell d’administració i els accionistes, l’estratègia equivocada de Sotheby’s i fets puntuals sobre la figura de William F. Ruprecht, qui exerceix en el càrrec des de l’any 2000, són els motius perquè Dan Loeb ha decidit actuar. Segons ell, en un mercat liderat per dues companyies centenàries, una d’elles s’està quedant enrere. Mentre que Christie’s ha realitzat un esforç per situar-se en els mercats emergents i per vendre productes en tots els segments de negoci, des de peces ordinàries fins a Jasper Jones inèdits, Sotheby’s s’ha mantingut exclusiva i estancada en el negoci tradicional, dirigit a grans patrimonis.

Els directius són l’altre blanc de la carta de Third Point. Reforçat per l’estatus d’accionista principal, el fons d’inversió apunta els salaris milionaris i les bonificacions extraordinàries dels alts directius, qui estan deslligats de l’evolució del negoci, ja que no tenen retribucions en forma d’accions. La participació dels executius no arriba a un 1% del capital social. En canvi, destinen els beneficis del grup a una llarga llista de prestacions personals – cotxe propi, assegurança sanitària…

Les paraules de la carta de Third Point van fer efecte; com un eriçó, el consell es va escudar amb l’execució del que es coneix popularment com a poison pill. El 4 de novembre Sotheby’s va presentar un pla de drets de subscripció d’accions que s’executarà si es compleix una sèrie de condicions, la més significativa és el supòsit en que un sol accionista acumuli més d’un 10% del capital social. L’objectiu del pla és foragitar qualsevol hostilitat externa, amb l’amenaça d’una possible dilució del valor de les accions.

La immediata negativa als propòsits de Dan Loeb, qui pretenia aconseguir una posició en el consell d’administració, ha demostrat els ràpids reflexos de cúpula de la casa de subhastes, a més de la inamovibilitat davant de noves propostes. La qüestió, a partir d’ara, és saber si la resta d’inversors es conformen només amb la bona evolució de l’empresa a la borsa o també tenen en compte la perspectiva del famós inversor. Quan es tracta d’accions, com amb les peces d’art, és fa difícil la seva valoració.

Per saber-ne més:

Els fantàstics anàlisis de Don Thompson de les finances del món de l’art a “El tiburón de 12 millones de dólares” i la seva seqüela “La supermodelo y la caja de brillo”

 

This post is also available in: Castellà

3 Comments

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.