Les mesures polítiques contra el sector de la restauració

Fa dues setmanes el govern de la Generalitat de Catalunya va decretar el tancament de bars i restaurants, amb l’objectiu de frenar la propagació del coronavirus. El motiu principal que van donar els responsables polítics va ser que les probabilitats de contagi en aquests establiments són més altes. El dijous abans d’aprovar-se aquesta mesura, vaig estar parlant una estona amb l’encarregada del bar d’un poliesportiu. Mentre netejava gots i endreçava ampolles de cervesa, em deia que encara “no és del tot segur” i esperava tornar a obrir les portes l’endemà.

Les paraules d’aquella noia expressaven més les seves esperances que la realitat. L’endemà el bar va tancar per imperatiu legal, que encara no s’ha demostrat amb dades específiques. No ha aparegut encara cap polític amb una presentació de PowerPoint demostrant que el virus es propaga més en un restaurant que en una escola. Digueu-me mal pensat, però si un polític no publica unes dades és o perquè no li interessa, o perquè no les té disponibles.

Encara no he trobat cap informe que indiqui que el principal focus de contagi pot ser a les escoles, a les botigues, als centres comercials o durant la celebració d’actes religiosos. Jo, com economista, no en tinc suficient amb un “els experts diuen”.

   
L’impacte de les mesures en el sector de la restauració

No s’ha de ser gaire valent per obligar als bars i restaurants a tancar les seves portes. Aquest sector és molt sofert, però alhora fragmentat i disposa de molt poc poder de pressió. Amb una firma el govern de la Generalitat va obligar a tancar milers d’establiments. En canvi, altres sectors com el financer, que fa gala de ser innovador, segueix obrint cada dia les seves oficines. Ens diuen que són “serveis bàsics”, tot i que porten anys redirigint als seus clients cap el canal on-line i moltes tasques (jurídiques, administratives…) subcontractats per tot el territori. Ara en èpoques de pandèmia és quan els bancs necessiten tenir les oficines obertes? Per a quins clients?

Als restauradors els animen ara a reinventar-se. Com si fossin els culpables de la pandèmia, dóna la impressió que han canviar el seu model de negoci com a càstig. I ho han de fer mitjançant la implantació del take away, els serveis de càtering i el show business a través de les xarxes. A base de decisions polítiques els han obligat a canviar, res de reinventar.

Però els clients seguim preferint allò d’abans: l’experiència culinària in situ en un restaurant, abans que unes croquetes amb el segell d’un xef d’estrella Michelin, davant de la tele de casa.

Pel que fa els números, el govern de la Generalitat, en un intent de calmar els ànims, va anunciar de seguida ajudes. Inicialment, un repartiment de 20 milions d’euros dirigits als propietaris dels establiments de restauració, estètica i bellesa. Només en el sector de la restauració, toquen a repartir entre més de 50.000 propietaris. Les ajudes no arriben a cobrir els costos que pot assumir un restaurant amb la porta tancada, durant un mes. Quina ajuda!

No ha sigut ni el primer, ni l’últim, dels despropòsits polítics per enfonsar l’economia. La última decisió d’aquesta paròdia de “Pla Marshall” ha sigut una prestació de 2.000 euros pels autònoms, que es distribuïa en funció de qui es registrava mitjançant la pàgina web de l’administració. Això ha sigut com el repartiment de terres de Oklahoma, la web s’ha col·lapsat i s’ha posposat per demà.

El problema fonamental és la sanitat. No ho són ni els restaurants, ni les botigues. L’estructura sanitària és un desastre en comparació amb altres països de la Unió Europea. L’increment de pacients com a conseqüència del coronavirus està estressant un sistema que ja estava prou saturat – en aquest cas parlo des de l’experiència de tenir un familiar malalt i veure el funcionament d’un hospital durant mesos, en primera persona.

Se suposava que l’espera de la segona onada del coronavirus serviria perquè la Conselleria de Salut solucionés algunes deficiències. Però es veu que no ha sigut així. La burocràcia política va massa lenta i també hi havia vacances pel mig. Per aquest motiu, quan han vist que es desbordava de nou el sistema sanitari, el govern ha preferit fer caure el pes de la responsabilitat en altres sectors.

La lògica és que si tancaven els bars, els restaurants, centres d’estètica, gimnasos, espais recreatius, etc. la pandèmia es propagaria menys i la sanitat no es desbordaria. Aquesta és el context que ens hem trobat i tots ens hi hem d’adaptar, però perquè la Generalitat no ha fet els deures durant els últims anys. Ni tampoc ens ha demostrat que els hagi fet durant els últims mesos.

Si l’estructura estigués sobrada – no parlo d’eficient, sinó que el sistema comptés amb un marge de seguretat – tant els bars, com els restaurants, els centres d’estètica, els gimnasos, etc. haurien pogut obrir, amb unes mínimes mesures de prevenció. No sabem si aquests establiments són els indrets on es propaga el virus, però tots els pacients acaben a l’hospital.

Com l’any 1929 amb la varietat de mesures del president Hoover als Estats Units, el govern de la Generalitat està aconseguint deteriorar la majoria d’actors del teixit econòmic català. Enlloc de concentrar-se en el que realment importa, ho està emmerdant tot. I això és perquè no s’han focalitzat en l’arrel del veritable problema des d’un primer moment.

 

4 Comments

Leave a comment
  • Home, un lloc on estás a prop de altra gent, no pots portar mascareta i menjar a la vegada i et portes a lo boca objectes que ha tocat un personal que interacciona amb desenes o centenars de persones diferents cada día, no cal ser una llumenera per deduir que es un dels candidats perfectes per escampar el virus.

    Que nó hi ha demostracions incontestables, d’acord, però hi ha indicis molt forts. Quans brot s’han detectat en bodes y comunions? Aquest es detecten perqué tots son de la familia i es fácil fer el rastreix, però en un establiment on la gent no es coneix pasa desaperçabut.

    Tampoc serveix de gaire aumentar les UCI si igualment es moren un percentatge no despreciable dels malalts.

    Sincerament, no visc a Catalunya, peró tampoc sé si algú ho ha fet millor ni si jo mateix sabría donar una solució óptima.

    Mala peça al taller.

    • Hola Alnair,

      en primer lloc gràcies pel comentari, sempre és un plaer contrastar opinions 😀
      Començaré pel final: Un dels problemes principals de la propagació de la pandèmia va ser la saturació dels hospitals, sobretot de les UCIs. No hi havia prous recursos, no hi havia suficients efectius. Per posar un exemple específic, no hi havia dispositius d’assistència respiratòria per a tots els pacients. Els metges havien d’escollir i repartir. Això representava que alguns pacients es quedaven sense assistència respiratòria i podien morir-se.

      A l’escrit parlava de reforçar l’estructura sanitària. Invertir en tecnologia per a l’assistència sanitària és una opció. Si això succeeix, possiblement el percentatge de morts disminuiria.

      En segon lloc, jo no sé on es propaga la pandèmia. Als restaurants? Pot ser, perfectament. I als gimnasos? També.

      Una de les poques dades a la que podem fer cas és l’increment de casos en el temps. L’augment es va donar durant el mes de setembre. “Els experts” van dir que estava correlacionat amb el fred i que la gent es tancava en els establiments. Però aquesta evolució també estava correlacionat amb un fenòmen molt més important: la tornada dels nens a l’escola.

      Durant l’estiu, els restaurants estaven oberts, els gimnasos també, els professionals teletreballaven, i la canalla feia vacances.
      Al setembre totes les variables van seguir igual, però els nens van tornar a l’escola i es van posar en marxa les activitats extraescolars. Com es rastreja l’activitat d’un nen, que ha anat a escola pel matí, a classes d’anglès el dimarts, a tennis el dilluns, i ha tingut contacte amb centenars de persones?

      A l’escrit només volia donar a entendre que la decisió política ha sigut arbitrària, encara que la intentin legitimar (amb dades que no tenen). I ho volen paliar amb mesures econòmiques febles – tapant forats -, amb diners que haurien d’anar dirigts al sistema sanitari.

      Salutacions.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.