Reflexions de l’any 2019 d’un escriptor de borsa

El dia 1 de gener de l’any 2010 em trobava a l’equador de la meva carrera en el sector bancari. Per suposat, el primer cap de setmana d’aquella dècada em tocava treballar. Els festius i alguns caps de setmana es convertien en guàrdies pesades que les passava revisant la comptabilitat. Aquest calendari, com altres característiques d’aquella vida professional, feien que les expectatives de seguir igual els pròxims deu anys eren molt poc clares. Com en altres àmbits, el futur 2020 era imprevisible.

Fa deu anys la borsa era un territori arrasat per la última bombolla, on molts pocs inversors s’atrevien a entrar. Els estalviadors protegien fins el seu últim cèntim davant de propostes arriscades. N’hi havia a qui l’únic que els quedava era una casa sobrevalorada sobre la que pesava una hipoteca immensa. Els únics clients que s’acostaven als bancs eren els “preferentistes”, que estaven emprenyats pel sentiment d’estafa.

Aquests clients estrella, a qui havien venut productes que no entenien, es presentaven físicament a la central del banc. A l’entrada, separats per una barrera, ens escopien als treballadors. I jo, els hi donava tota la raó. Però hauria preferit que les escopinades se les emportés el meu director, qui sortia amb cotxe per la sortida del darrera.

Amb aquest panorama, les accions, la borsa en general, tot actiu financer va deixar d’estar de moda i els savis recomanaven “Esperar”.

Però com diu la teoria: anar a contracorrent dóna beneficis. I aquell era el precís moment per fer el contrari. Hi havia accions perjudicades per la crisi, n’hi havia que semblaven empestades. I, la premsa de la que parlaré més endavant, s’ho passava d’allò més bé amb tot el que feia pudor a cadàver. Si l’inversor no s’escoltava tots els consells gratuïts, podia guanyar-se un bon sobresou.

Des de llavors, durant els últims anys, ha augmentat el número de savis que han canviat d’opinió. Del tímid “Esperar” a “Comprar” amb ganes. Les teories també han canviat. Si l’escola de l’anàlisi tècnic ens va omplir les llibreries de manuals amb gràfics, ara ho fan els gurus del value investing. Segons aquests, tot el que troben té valor i, en canvi, el mercat no ho sap apreciar. Només ells són els més espavilats de la sala.

Des del 2010 fins ara s’han superat diferents tempestes que podríem classificar com a “modes”. I, segons la meva humul opinió, es van deixar d’analitzar quan van perdre tot el glamour. Ni la industria del fracking, les monedes electròniques o, amb menor magnitud la cigarreta electrònica, podrien ser ara protagonistes de portada.

La borsa en general si que està de moda, i ho reflecteixen els índexs. L’americà Standard & Poor’s 500 suma aproximadament un 30% anual.

L’estiu del 2013 me’l vaig passar mirant aquests selectius, dia rere dia, per fer-ne un resum diari. Estava cantat que deixaria el banc, i per això vaig canviar les finances pel periodisme. Després d’un any d’estudis, el meu moment de glòria com escriptor el vaig gaudir escrivint notícies breus i anàlisis de borsa per un diari imprès. Aquest experiment professional va funcionar a mitges. Mentre que vaig aprendre algunes peculiaritats de la redacció, els trucs més interessants em van servir pel meu perfil d’inversor. No per fer de periodista.

En un mitjà hi ha notícies i hi ha anuncis, i costa de distingir-los. La promoció d’un producte o la inauguració d’una sucursal són actes de tapes i xampany, però sense rellevància informativa. Però s’ha de dir que als periodistes els hi encanta anar-hi. Ho tenen tot: fan networking, mengen i, encara que sembli mentida, treballen. Per això parlen meravelles de les grans empreses que els inviten a festes, inauguracions i, fins i tot, a viatges pagats durant una setmana.

Les petites empreses, que juguen amb desavantatge, han de lluitar contra les grans i la superar seva pròpia fortuna. Hi ha mitjans de comunicació que no només cobreixen amb poc encert les empreses més modestes, sinó que a més els hi agrada acarnissar-se amb les que els hi costa tirar endavant. Per aquesta raó, quan llegim la informació, sempre està esbiaixada.

Actualment treballo analitzant cotitzades de petita capitalització i la meva opinió sobre els mitjans s’ha confirmat amb contundència. Deu anys han donat per molt. Des del punt de vista professional, em pensava que deixaria les finances, però segueixo en el sector. I content de ser-hi. Fa més de dotze anys que vaig estrenar una pàgina que es titulava absurdament “The Money Glory”. M’ha donat feina, m’ha donat alegries i m’ha ensenyat coses. Cada any penso en abandonar aquest projecte, però torno a renovar la subscripció al servidor i dic “un any més”.

Des del punt de vista personal, he canviat de ciutat, he ampliat el cercle d’amics i he trobat nous hobbies. Pels que no ho sabeu, si us interessa, tinc un perfil a Instagram on penjo fotos de diferents receptes culinàries. El 2010, ni tenia perfil, ni l’Instagram estava de moda. Aleshores, ni el canvi climàtic era tendència – el cosí de Mariano ho desmentia -, ni Netflix era el canal de televisió alternatiu i ens pensàvem que el veganisme era una nova secta. Però ens hi hem acostumat i, fins i tot jo, he invertit en hamburgueses veganes (si, si, Beyond Burger). Si ho sabés el Joan de fa 10 anys, encara estaria rient!

Com sempre, a totes i a tots els que em llegiu de fa molts anys, així com també als que us acabeu d’incorporar, us desitjo una molt bona entrada d’any i una feliç nova dècada. Una abraçada!

Joan Anglada Salarich

 

This post is also available in: Castellà

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.