Cartera Valkyria Març 2019: Resultats de les accions

La cartera Valkyria va tancar el primer trimestre del 2019 amb un increment d’un 6,03%, comparat amb una pujada d’un 12,59% del Standard & Poor’s 500 i un 8,20% del Ibex-35. Abans d’impostos, la cartera registra un rendiment acumulat d’un 23,93%, des de l’1 de gener de 2012.

A dia d’avui la cartera d’inversions Valkyria està diversificada en diferents sectors dels Estats Units i Espanya. D’aquests, destaca l’entreteniment i les comunicacions: Madison Square Garden Networks, WideOpenWest, Cable One, IDT i Sirius XM. La tecnologia i la biotecnologia també tenen un pes específic amb Finjan Holdings, Rafael Holdings i PayPal. Complementen la cartera les empreses del sector retail FootLocker i Weight Watchers. Les companyies industrials DNow, Garrett Motion i Miquel y Costas. I, finalment, una participació en el conglomerat Berkshire Hathaway.

Durant el primer trimestre del exercici 2019, el rendiment corresponent només a la cartera d’accions empresarials ha sigut d’un 15,28%. Rafael Holdings ha sigut l’empresa que ha registrat un rendiment més elevat (63,97%), mentre que l’evolució de Miquel y Costas ha sigut la pitjor (-6,12%).

Miquel y Costas és la incorporació més significativa, seguida de l’empresa Weight Watchers, abanderada per Oprah Winfrey. L’única venda del període van ser les accions de Big 5 Sporting Goods, com a conseqüència d’una revisió profunda del perfil de l’equip gestor, que vaig acabar etiquetant amb un únic adjectiu: horrorós.

Durant aquests mesos també he localitzat algunes operacions d’arbitratge atractives, que estan pendents de tancar. Es tracta d’un terreny nou que, degut a la seva fase de desenvolupament, no vull desvirtuar-les explicant tots els detalls.

Revisió al càlcul dels resultats

En cada presentació de resultats, mitjançant aquests escrits, m’he desmoralitzat una mica més. És fàcil fixar-s’hi, les petites valkyries sempre es queden darrera de tots els famosos índex borsaris. I em pregunto:  Quin és el motiu que sempre – quasi sempre – el senyor Standard & Poor’s i els 500 mosqueters ho fan millor que jo? Quina és la fórmula secreta que fa anys que se m’escapa?

La pregunta, tot i ser encertada, no tenia solució. La veritat és que mai li havia donat més voltes, ni n’havia buscat el seu sentit. No va ser fins aquests últims mesos, quan vaig dedicar un intensiu a llegir-me totes les cartes de Warren Buffett als inversors de Berkshire Hathaway. Llegint aquests informes, les reflexions del jove Buffett van fer rumiar una mica al jove Joanett (i així, amics, és com es fa un acudit dolent i friki a la vegada).

En els articles trimestrals, el primer percentatge de la cartera Valkyria que publico correspon a les variacions que pateix l’extracte del meu compte de valors, on hi acumulo una part dels meus estalvis. En aquest compte hi ha principalment dos tipus d’actius: accions empresarials i efectiu. No és una cartera gens sofisticada.

Històricament, més d’un 40% d’aquest compte és efectiu disponible, pel que pogués passar.

Aquest tipus de composició la relaciono amb el trauma que vaig patir amb la meva primera inversió. Era l’any 2001, quan vaig pagar 600 euros per unes accions de Microsoft. (Feia poc m’havia llegit Camino al Futuro). Entusiasta, a la vegada, m’estava mirant el preu dels BMWs que em podria comprar amb els futurs beneficis. Tenia la total convicció que fer-ho bé era increïblement fàcil i, per altra banda, pensava que la idea de invertir en l’empresa de Bill Gates, no l’havia tingut ningú més.

Llavors, amb 19 anys, per no tenir no tenia ni carnet de conduir.

Vaig obrir un compte de valors i els 600 euros van anar tots, íntegrament, a l’empresa del Windows. No vaig tenir en compte que hauria de pagar un munt de comissions: per mantenir el compte, per mantenir les accions, per a les comissions de l’operació…

La meva entrada com a inversor de Microsoft també va coincidir amb una “sèrie de catastróficas desdichas”: la cotització es va reduir i va entrar en un son profund que va durar anys. La macroeconomia es va conjurar contra mi i el preu del dòlar va caure en picat. I, per suposat, les comissions seguien perforant el compte. Situació que jo havia de cobrir contínuament afegint més diners en efectiu.

Des d’aleshores, tinc dues coses molt clares:

  1. Costa menys fer una previsió de costos, que estimar els ingressos futurs
  2. Les cotitzacions reaccionen malament a les meves decisions

Per aquest motiu, el meu compte de valors ara sempre va sobrat d’efectiu. Pel que pugui passar.

Sé perfectament que és un comportament que s’estavella directament amb les teories que busquen l’eficiència en una cartera de valors. Si jo conservo un 40% de cash, els gestors de fons d’inversió no superen un 10% d’efectiu. Però ells estan obligats a fer-ho i jo no.

El resultat visible d’aquesta decisió és que el capital assignat a les operacions borsàries creix a un ritme molt més pausat. Aquest trimestre, els rendiments van sumar la meitat del que van fer els índex. En canvi, si el càlcul només l’apliquem a la inversió en accions, aquest va créixer un 15,28%. Això significa que les pèrdues totals de la cartera també seran un 50%? En absolut. L’any 2015 ho vaig fer molt malament, i si els índexs van baixar més d’un 8%, el total de la meva cartera va caure un 13,54%. El doble d’inversió hauria sigut terrible.

No puc dir: no tornarà passar. Però faré els possibles perquè no passi.

Escriure a The Money Glory

Hi ha persones que em pregunten sobre la pàgina web: Per què escric menys? Per què no hi dedico una mica de temps?

Estudiar les qualitats d’una empresa requereix molt temps. Escriure un anàlisi, també. No tant com la primera activitat, però és una bona estona de feina, que no sempre té una bona acollida.

Per posar un exemple, Cable One és una inversió fantàstica que ha doblat la seva dimensió en qüestió de pocs anys. Però, heu llegit gaires comentaris sobre aquesta cotitzada en algun lloc? A The Money Glory hi ha dos articles i una descripció de com funciona la televisió per cable. Ningú me n’ha demanat cap detall. Mai.

Netflix. Vaig escriure un article el 16 de gener de 2013, sobre el seu negoci de distribució de DVDs casa per casa i l’aposta de l’inversor Whitney Tilson. Aquell any la deconstrucció del negoci d’Herbalife es va emportar tot el protagonisme. Sense cap mena de dubte. Fins i tot en van fer un documental. Ara disponible a Netflix.

Fa uns mesos, amb un article al que li vaig dedicar dues hores de feina, també sobre Netflix, vaig arrassar. Era millor aquest article, que el de l’any 2013? Probablement més ben escrit. Però en el primer article parlava d’una cotitzada que multiplicaria per 24 el seu preu, en qüestió de 5 anys.

Vull fer una observació; hi ha tres tipus d’analistes que escriuen informes financers:

  1. Analistes de l’empresa (sell side)
  2. Analistes de vehicles d’inversió (buy side)
  3. Els bloggers

Els primers fan els informes i els publiquen perquè l’empresa estigui contenta, que és la que paga. Els segons fan els informes internament i, només, publiquen amb compta gotes els que volen. Últimament, amb la competència dels fons value, s’ha estès una enorme quantitat de roadshows que expliquen les virtuds de la inversió en valor. L’objectiu d’aquestes convencions és captar inversors, que amb els baixos tipus d’interès no saben on ficar els seus diners. Aquests fons tenen un equip comercial fantàstic que els hi prepara les presentacions. I les necessiten com el pa que es mengen per aconseguir incrementar el patrimoni, i així també les seves comissions de gestió.

Per posar dos exemples: Horos Asset Management i Cobas Asset Management. El primer equip, liderat per Javier Ruiz, van obrir Horos després de gestionar durant anys els fons de Metagestión. Des d’aquest canvi, les seves cares són visibles en diversos mitjans on expliquen la seva filosofia i presenten alguns anàlisis. Més descarat és el cas de Francisco García Paramés. Abans, més aviat discret, només apareixia en les juntes d’accionistes de Bestinver. Va marxar de l’empresa, va escriure un llibre, va muntar una gestora, i ha desplegat una campanya de marketing que comprèn: editorial de llibres, escola d’inversors, a més d’un compte de Facebook i un d’Instagram. La part dolenta: els mitjans els supervisen amb lupa.

Finalment, en la meva llista d’analistes hi ha els bloggers. Aficionats, a vegades experts, a vegades no tant, que publiquem informes perquè volem. Ens critiquen, ens diuen bitxos raros i ens conviden a cafès per intentar que els expliquem coses que els altres no saben. En alguns casos som cheerleaders d’empreses, en altres situacions només volem comunicar el nostre entusiasme per coses que descobrim.

El més difícil de tot és calcular si ens compensa tota aquesta feina, pel benefici posterior que en podem treure. Sobretot, quan ens adonem que és molt difícil comunicar la millor troballa de la nostra vida i, en canvi, sempre és superada pel Apple, Netflix o Amazon de torn.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.