La història de Yahoo! Ni abans tan rica, ni ara tan humiliada

Verizon es va comprometre a pagar 4.800 milions de dòlars per quedar-se amb el negoci central de Yahoo! Però les revelacions sobre comptes piratejades, afectant greument a la imatge de la marca, han dilatat un altre cop l’adquisició que posarà fora de joc el portal històric fundat per Jerry Yang i David Filo l’any 1994.

Durant els més 20 anys de història, el recorregut de Yahoo! ha passat per una muntanya russa. Des de l’època daurada de finals dels 90, fins l’entrada de l’espionatge rus. Del curriculum manipulat del seu penúltim conseller executiu Scott Thompson a les polítiques laborals de Marissa Mayer… Ara, quan la retirada del mercat és imminent, amb el naixement de la marca Oath – resultat de la fusió amb AOL els crítics ja tenen tota la documentació necessària per alliçonar dels errors que va cometre.

Una de les opinions punyents publicades recentment es titula “Els vuit errors de Yahoo! que n’han provocat el desballastament”, de Jordi Sabaté.

Yahoo! El miratge del passat

En el seu text, Sabaté explica perquè la història d’una “empresa que nedava en diners” i era el “rei mides” de Internet, ha acabat en “humiliació”. A través d’una prosa tendenciosa, ofereix una llista de punts que acaben tots ells a la mateixa conclusió. Per a l’autor, que Yahoo! deixés escapar Google i Facebook és, en definitiva, l’explicació del desastre.

Però posar la vista en el retrovisor a vegades por perjudicar l’anàlisi d’algunes decisions.

Probablement Yahoo! “es va asseure al tron de l’Olimp tecnològic”, però no va es va convertir en una màquina de fer diners fins ben entrat el segle XXI. Durant els seus primers deu anys va ser un forat negre, tot i ser un dels noms estrella de les carteres de inversió. L’any 2001, amb la punxada de la bombolla tecnològicaYahoo! va declarar uns 92,79 milions de dòlars de pèrdues.

Google i Facebook van trucar al portal de Internet, just durant els anys que el pessimisme era moneda de canvi quan es parlava de “negocis de Internet”. Sense ofici ni benefici, aleshores era comprensible que Yahoo! deixés escapar la compra d’un buscador per 5.000 milions de dòlars. Si Amazon era vist amb reticència, res a dir quan es tractava de comprar altres models de negoci que tampoc generaven cash.

Potser és veritat que va comprar Flickr, un dels principals catàlegs de Internet de fotografies, i no la va donar rendiments. Però la inversió només va costar 25 milions de dòlars!

Logo de Alibaba.com

Si Jordi Sabaté és crític sobre les oportunitats perdudes de Yahoo!, per altra banda minva els seus èxits. La inversió milionària de Alibaba només apareix en una línia de text. No obstant és el que ha donat oxigen al grup fins el dia d’avui i és el fonament del nou grup Altaba. Després de diverses desinversions, la participació de Yahoo! a Alibaba encara està valorada en 33.680 milions de dòlars, segons els resultats anuals.

Yahoo! No és Google

Ni la marca, ni el nom, ni les seves funcions, ni la “famosa cultura” d’empresa… Les característiques de Yahoo! tenen poca relació amb les de Google. Salvant algunes excepcions, com Marissa Mayer, qui va passar de les files secundàries del buscador a la direcció del portal del logo lila l’any 2012.

La marca Yahoo! va néixer com un portal en competència directe amb altres noms de moda d’aquells moments com Excite, Altavista, Lycos, Magellan, Hotseek o, en el cas nacional, l’escandalosa Terra. La seva funció d’aquests projectes no era la recerca, sinó proveir a l’usuari d’un ecosistema per l’incipient consumidor d’Internet.

L’usuari que visitava per primera vegada la xarxa podia començar a navegar a través d’aquests portals. En això es basaven les primeres classes d’informàtica. Et donaven la direcció d’un portal de referència – en aquells dies navegàvem amb Netscape – i t’explicaven els serveis que t’oferien per comunicar-te amb el món exterior: la recerca de pàgines, el correu electrònic, els fòrums on consultaves qualsevol estupidesa…

Yahoo! com American Online o la resta de players de la època de la bombolla tecnològica no nedaven en diners. Ho feien els seus fundadors, però les seves empreses com els seus accionistes, van acabar perdent milions. El motiu principal és que, malgrat l’extraordinària nova tecnologia, cap dels models de negoci de llavors donava ni un duro.

L’aparició de Google es va produir quan aquests portals ja estaven en estat de maduració. De fet, la seva incorporació al Nasdaq es va produir després de l’esclat de la bombolla punt com. Al contrari que Yahoo!, Excite i companyia, Google es focalitzava únicament en la indexació de pàgines web. Una petit servei del immens catàleg que tenien les altres marques i que ningú s’imaginava com monetitzar.

Com es podia aguantar un model de negoci que, inicialment, no es sustentava en anunciants i només tenia un servei?

Probablement Yahoo! va deixar passar una oportunitat d’or quan els fundadors de Google van trucar a la seva porta. Però, per què un portal de Internet amb tantes funcions, havia de replicar la seva base de dades de pàgines ja indexades?

Ningú s’hauria imaginat que Google acabaria construint la seva pròpia versió d’ecosistema. Començant pel correu electrònic i sumant més i més serveis: Google Maps – la pitjor amenaça, sense cap mena de dubte -, Chrome, Android, la seva versió de SaaS amb el Google Drive, la compra de YouTube, a més de diversos intents fallits de xarxes socials com el Buzz o el Wave.

A través d’aquesta gamma de serveis Google ha desbancat els tradicionals portals amb un model de negoci totalment propi. En aquest, els anuncis continuen sent la principal font de ingressos, però no través de banners fixos, sinó a través del sistema de subhastes. Els anunciants apareixen en els resultats d’una recerca o en pàgines web afiliades, a través de Google AdSense, en funció de les preferència de cada usuari.

Conferència de Marissa Mayer a Yahoo!

A més del creixement de la marca de Larry Page i Sergei Brin, a Yahoo! li van créixer els problemes interns. Els seus fundadors es van retirar, deixant en mans de Carol Bartz una època negra per a la companyia, del 2009 al 2011. A un regnat de dos anys el va succeir la direcció de Scott Thompson, que va durar mesos. El hedge fund Third Point, de Dan Loeb, va fer tots els possibles per destituir Thompson i substituir-lo finalment per Marissa Mayer.

A Mayer i al seu equip se li ha de concedir el mèrit de desbloquejar les negociacions entre Yahoo! i Alibaba. Això li va permetre vendre una participació de la multinacional xina. Amb els ingressos de les desinversions, el nou equip va dirigir els esforços en rentar la imatge de Yahoo!, establir noves relacions, noves adquisicions (Tumblr…). I, el més important, transformar completament el “portal Yahoo!” en un nou mitjà de comunicació. Ponderant els canals de streaming i alguns apartats estrella, com Yahoo! Finance.

Yahoo! havia de ser diferent, ni un nou Google ni un nou Facebook. Ja que a Internet, el que es proposa a copiar una idea, sempre falla.

Però aquests objectius van començar a implementar-se quan ja quedaven poques cartes per jugar. Per sort, amb la seva base d’usuaris, encara hi ha compradors com Verizon per quedar-se amb la marca. De moment, 4.800 milions de dòlars. De l’antiga llista de portals – Altavista, Terra, Lycos… – ben pocs van tenir la mateixa sort!

Per saber-ne més:

Les passions que van despertar les empreses d’Internet i qualsevol marca amb la denominació “.com” estan analitzades amb precisió en el llibre “Bull! A History of the Boom and Bust” de Maggie Mahar.

Per entendre l’evolució dels ecosistemes dels mitjans de comunicació, com Google, hi ha l’obra mestra “The Master Switch: The Rise and Fall of Information Empires” de Tim Wu.

 

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.