Desmuntant el mite de la volatilitat dels mercats financers

La volatilitat dels mercats és un greatest hit que apareix en una llarga llista de llibres sobre inversions. Tot i així, repetir aquest tema no és suficient. L’efecte dels mitjans de comunicació i la saviesa popular són els que dicten la percepció que té la majoria de les persones relacionada amb la borsa.

Fa uns mesos vaig donar un taller de finances i inversions. En aquest, per desmuntar mites, un dels primers temes va ser l’estudi de les variacions diàries de les cotitzacions. Per fer-ho vaig utilitzar les variacions dels índexs Standard & Poor’s 500 i del Ibex-35, diàries i setmanals.

La creença popular és associar borsa amb histerisme, moltes pantalles i persones guanyant i perdent diners en qüestió de segons. Aquesta idea té repercussió directa en els inversors novells, que compren i venen al mateix dia. Quan hi ha un petit benefici marxen corrents i “això que m’emporto”, diuen. És més fort l’aversió al risc de perdre-ho tot, que el benefici potencial que poden obtenir a través d’una inversió a llarg termini.

La volatilitat o les perspectiva de l’inversor

L’impacte de les notícies negatives, generalment a través dels mitjans de comunicació, és persistent en l’imaginari col·lectiu. En economia conductual, es coneix com a biaix de representació. O, el que és el mateix, l’allau d’informació en situacions puntuals arrela en la consciència de la població. Per exemple, si la borsa cau estrepitosament un dia – 11 de setembre de 2001 -, les persones accepten que aquest esdeveniment pot passar habitualment.

Però no és així. La borsa, i les persones que compren i venen accions, tenen canvis d’humor moderats. Si el dilluns és un dia enèrgic perquè comença la primavera, els índex borsaris pugen amb calma. Tanquen la sessió en verd. No obstant, això no assegura que els mercats es llevin igual el dimarts següent; pot ser que agafin un altre camí i baixin tranquil·lament.

Per suposat, hi ha jornades que les baixades es converteixen en catàstrofes. Són els dies que els diaris passen a portada les notícies econòmiques, amb una fotografia d’un home destrossat davant d’una pantalla (sempre és el mateix individu). I el vocabulari s’accentua amb paraules com “crash”, “tràgic”, “històric”… En canvi, els dies excepcionalment bons són els que els índexs avancen superant màxims històrics.

En aquestes sessions “extraordinàries” s’imposa l’estat d’excepció, però no són la norma.

Una forma d’il·lustrar-ho és través d’aquests dos histogrames. Són la recopilació de jornades diàries i setmanals de l’Ibex-35, entre els anys 2010-2017 i 1994-2017, respectivament:

Histogrames de Rendiments de l'Ibex-35

Els dos gràfics agrupen els rendiments de sessions i setmanes. Si es coneix una mica d’estadística, es pot percebre a simple vista una distribució normal, en forma de campana.

Entre l’any 2010 i 2017, la mitjana aritmètica de les rendibilitats de l’IBEX-35 ha sigut d’un 1,04%. Només observant el gràfic ja es pot comprendre que la majoria de sessions el selectiu de la borsa espanyola s’ha mogut al voltant del zero. Amb algunes puntes de màxims, com una caiguda d’un 13,08% i una revalorització d’un 15,06%, en una sola sessió. En aquest cas, les dues puntes coincideixen amb l’anunci del Brexit i la posterior remuntada.

Aquesta estadística desmenteix la percepció tradicional que associa la borsa amb grans puntes de volatilitat. Si fos així, aquests dos histogrames no tindrien forma de campana sinó que dibuixarien una “U”.

És veritat que, generalment, les caigudes són més precipitades que les pujades. Un fenomen que no ha succeït en els últims anys, però si que es pot llegir en el histograma dels rendiments setmanals dels últims 23 anys.

Entre el 1994 i el 2017, la millor setmana va registrar una recuperació d’un 16,28%, en comparació amb la pitjor que va caure un 22,94%. Durant aquest període, la mitjana aritmètica va ser d’un -3,32%. Tenint en compte que des de el 1994 s’ha passat per dues crisis (l’econòmica del 96 i la financera del 2008), a més de l’esclat de la bombolla tecnològica, les dades estadístiques podrien haver sortit més desafavorides. I, com agrada a la premsa, molt més sensacionalistes.

Per saber-ne més:

Sense cap mena de dubte el mestre de la volatilitat és Nassim Nicholas Taleb i l’estudi de les puntes, no de la normalitat. El seu llibre cabdal és “El Cisne Negro”, que també va servir per batejar els fenomens borsaris inusuals.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.