La revolució bancària?

Evito freqüentar les oficines de qualsevol banc. Tot i així, sempre hi ha ocasions que requereix presentar-se en aquests establiments on el temps s’atura. Com en una oficina de l’administració pública, els treballadors no tenen cap tipus de pressa i les gestions no s’acaben amb una única visita.

Al contrari que el sector públic tradicional, els bancs són empreses privades amb “algun” tipus de model de negoci, pensat per obtenir beneficis. Són els més hàbils en retenir als seus clients i en posar les més altes barreres per a la competència. Això no treu que el seu model està totalment distorsionat.

Els productes dels bancs:

Estic pensant amb un banc que ofereix productes mass market per a persones normals. Ni empreses, ni banca privada dirigida a les grans fortunes. Penso en les oficines a peu de carrer, que la seva suma representa una gran proporció del negoci del sector bancari espanyol.

A les estanteries d’una oficina estàndard, de qualsevol banc, hi trobem una llarga llista de productes, serveis i activitats que ofereix. Jo hi vaig identificar:

  • Assegurances
  • Fons d’inversió
  • Plans de pensió
  • Venda d’electrodomèstics
  • Promoció Immobiliària
  • Impuls a la innovació (no se com classificar-ho)
  • Impuls a la cultura (idem)

Els anys de treballar en el sector m’han ensenyat que quan una entitat ven immobles, la major part de l’edifici – els millors pisos – ja se’ls han repartit els empleats (directius).

Assegurances, fons d’inversió, tenen bons marges per a les entitats, però no són els millors del sector. Quan es tracta d’electrodomèstics, estan subordinats a finançament i acaben sortint més cars que els d’una botiga especialitzada. Després, oblida’t d’ells per a les reparacions i reclamacions.

No penso en aquesta llista de serveis quan penso en el que necessito d’una entitat financera. Com a client normal vaig al banc quan:

  • Necessito guardar diners
  • Necessito canviar diners
  • Necessito diners

Irònicament, aquestes són les activitats que ara no “donen negoci”. Són les activitats que ja estan automatitzades i que no donen ni el dret a entrar a dins de l’oficina, sinó que t’abandonen a les portes davant d’una pantalla d’un caixer automàtic.

Irònicament, altra cop, tampoc són les activitats que fan millor.

El valor afegit de guardar diners en un banc és el de combatre l’efecte de la inflació. O, fer-ho millor i tot. Si no hi ha cap tipus de diferència entre guardar els diners a risc zero en un banc i fer-ho sota el coixí, els clients no estan rebent el servei bàsic.

Les entitats financeres deixen diners perquè és el seu negoci. Són els actius principals del banc. Si aquestes empreses posen limitacions a clients que tenen la capacitat de tornar els diners, estan parant la seva cadena de producció.

Com si un cambrer negués un cafè a tots els clients perquè “fan mala pinta”.

Actualment, la cadena de producció de les entitats financeres s’ha parat. Els préstecs només es subscriuen amb les màximes garanties i els dipòsits donen un interès zero. Només els productes imaginatius ofereixen el millor rendiment. A canvi, això si, també demanen les més altes comissions.

Aquestes són les raons principals perquè els tríptics d’ofertes esotèriques s’acumulen en les estanteries de les oficines. La comercialització de les assegurances estan a l’ordre del dia. Els fons de pensió també. I demanar per aquestes meravelloses ofertes si que t’obren les portes.

This post is also available in: Castellà

Escriu un comentari

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.