No sense el meu petroli

La decisió de l’Iran en mostrar el seu suport al tracte entre Rússia i Aràbia Saudita amb l’objectiu d’estabilitzar el preu del petroli, va animar la cotització del barril de cru i, alhora, totes les places financeres. Malgrat aquest gest públic, l’Iran no es comprometia a rebaixar la seva producció. Dies després, Aràbia Saudita també dubta d’aquest pacte.

El si, però no, d’aquests països de l’Orient Mitjà enganxa una altra vegada els analistes desprevinguts. Quin serà el preu de l’energia per l’any 2016?

Fins ara, els especialistes en energia es movien en un context de previsions pessimistes, doncs cada dia que passava la tendència es mantenia a la baixa. Tot i que 20 dòlars el barril és econòmicament insostenible per a la majoria de països, inclosa la majoria de nacions del cartel de la OPEP, les perspectives també anaven a la baixa.

Però, els canvis estratègics dels productors ha canviat el sentit de la gràfica i ha demostrat la inutilitat de la feina que s’ha fet fins ara.

En qüestió de previsions, el petroli és un actiu difícil de domesticar. L’any 2012, Goldman Sachs va considerar que en els pròxims dos anys al món augmentaria el dèficit energètic.  El creixement de les economies emergents era un dels motius perquè l’entitat financera considerés que el preu del barril de brent arribaria a costar fins a 150 dòlars.

L’hemeroteca és fantàstica en aquests casos, sobretot la dels altres blogs que conserven aquest article publicat inicialment a Bloomberg.

La història financera ha seguit una altra trajectòria. Òbviament, com a tot futuròleg, Goldman no només no es va retractar d’aquest error, sinó que l’estiu passat les seves previsions ja estaven actualitzades al context de preus baixos. “Goldman says 20 dollars a barrel is a possibility”, explicaven l’11 de setembre del 2015 altre cop a Bloomberg.

Tot i que el titular feia referència a la pitjor de totes les situacions, el cert és que el resultat dels seus anàlisis estaven a anys llum dels publicats l’any 2012, i podrien no confirmar-se aquest any.

El cas de Goldman, un de centenar de situacions similars, ha demostrat com n’és de difícil predir el preu del petroli, sobretot per la seva volatilitat. Com apunta Dan Duane al seu blog, la caiguda abismal de la cotització del brent de més d’un 75%, des de l’any 2014, ha sigut provocat per una diferència entre oferta i demanda real de només un 2%.

Gràfic Preu del Barril de Brent

Aquest descens del preu, provocat per un obertura de l’aixeta de països como Aràbia Saudita o Venezuela, també ha provocat una reorganització d’actius.

Els fans de l’economia austriaca estaran d’acord quan confirmo que hi havia un excés de recursos destinats a la producció energètica, amb un clar protagonista: l’ús de la fractura hidràulica per obtenir el shale oil. El preu del petroli, fins fa dos anys al voltant dels 110 dòlars, sostenia aquest tipus de projectes ja que eren rendibles a partir dels 60 dòlars. Hi havia marge de benefici suficient.

En aquest escenari, el segment upstream de la industria energètica es va transformar radicalment, sobretot als Estats Units.

Shale Oil

Hi havia els actors tradicionals que van diversificar els seus processos i, per altra banda, van entrar nous participants productius. Però també tot tipus d’empreses i persones físiques que es van beneficiar a través d’activitats secundàries. Per exemple: hi havia societats que s’aprofitaven de l’especulació amb la compra-venda de concessions, les ofertes de subscripció a la borsa…

A principis de l’any 2014, empreses com Gray Fox i Centor Energy, amb un despatx, una llicència de perforació i una partida de despeses destinada a publicitat, s’atrevien a sortir a la borsa i prometre als inversors milions de dòlars de beneficis.

Aquest tipus d’activitats és el que provocaven tot tipus de dubtes sobre la sostenibilitat a llarg termini d’aquestes activitats. Des de l’augment de la producció i la disminució del preu del barril, s’han reduït.

En el manual tècnic “Oil 101”, Morgan Patrick Downey explicava que la OPEP mai ha utilitzat el petroli com una arma política. No obstant, té un llarg historial de defensa dels interessos dels seus països integrants, des del punt de vista econòmic. En la crisi de l’any 73 l’increment va servir perquè les nacions productores obtinguessin el benefici merescut, després d’un procés de nacionalització de les empreses petrolíferes instal·lades als seus pous.

Actualment, la guerra de preus de l’OPEP li serveix per posar al seu lloc l’intrusisme que ha viscut la industria energètica els últims anys, sobretot a través de l’ús de la fractura hidràulica. Rússia o Aràbia Saudita, que representen un quart de la producció de petroli mundial, poden aguantar aquest context. Aguantaran els altres països?

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.