“La gran apuesta”, una altra història

Ja he vist “La Gran Apuesta”, la última pel·lícula sobre Wall Street que ha rebut un grapat de nominacions als Oscars. Basada en el llibre de Michael Lewis, explica la última bombolla immobiliària, que va explotar l’any 2007. El fil argumental és la perspectiva de diferents inversors que van apostar-hi en contra.

Primer va ser el doctor Michael Burry. Interpretat per Christian Bale, el gestor del fons Scion Capital hauria sigut el primer en identificar l’augment alarmant de la morositat de les hipoteques subprime. Els bancs havien deixat milions de dòlars a persones que comptaven amb una piràmide de deutes i, amb prou feines, conservaven una feina.

A partir de la seva tesi baixista, els gestors Steve Eisman (a la història amb el sobrenom de Mark Baum) i Charlie Geller, van posar-se a treballar. Com el doctor Burry, van acumular derivats financers que es beneficiarien de la caiguda dels preus dels bons hipotecaris.

El món financer que retrata Lewis és complicat. CDS, colaterals, agències de rating són alguns dels elements habituals a la història, que l’espectador ha de conèixer. Per fer-ho més lleuger, “La Gran Apuesta” compta amb personatges famosos, com Selena Gomez o el cuiner mediàtic Anthony Bourdain, per educar-nos sobre aquesta llista de termes específics.

El triomf dels protagonistes es va fer esperar el suficient perquè la seva teoria es posés en dubte. L’aposta qüestionava la tendència del mercat i el context d’eufòria d’aquells anys dipositat en el sector immobiliari.

La fallida de New Century, el segon prestador d’hipoteques subprime dels Estats Units, va ser el detonador de la bombolla. La implosió de l’entitat de crèdit va afectar, de retruc a Bear Stearns. El grup centenari es va col·lapsar contra qualsevol pronòstic. La causa: els seus hedge funds, que estaven invertits agressivament en el boom immobiliari.

La bombolla als Estats Units va explotar amb aquests esdeveniments, explicats en el llibre de William D. Cohan “House of Cards”. A nivell internacional no es va confirmar fins la caiguda de Lehman Brothers, el mes de setembre d’aquell mateix any, just quan jo estava de vacances.

Fins llavors, la banca europea havia sentit les explosions de l’altra banda de l’Atlàntic, però no preocupaven. Les coses seguien igual. Els bancs es deixaven diners i, encara que la borsa havia caigut, només es parlava d’un lleuger retrocés que s’arreglaria amb qüestió de mesos. Hi havia plena confiança en el sector immobiliari, tot i que Wall Street ja s’havia adonat del gran desastre.

Ibex 35 Any 2008

Aleshores, la segona quinzena de setembre, a la meva tornada de vacances a l’oficina, tot havia canviat. Lehman va ser el catalitzador a nivell mundial i en un obrir i tancar d’ull el sector financer havia perdut l’actiu més important de tots: la CONFIANÇA.

A “La Gran Apuesta”, Mark Baum descobreix mica en mica com el sistema està podrit. I, el pitjor de tot, és vox populi. Però aquesta estructura s’aguanta perquè tothom en pot extraure algun benefici.

Al cap i a la fi, els banquers sempre han sigut una colla de pirates amb un codi comú, que els ha permès beneficiar-se de tothom, fins a la última engruna, sense entrar en conflicte entre ells. La cooperació ha sigut sempre molt més interessant per totes les parts. Tant li fa la firma: Deutsche Bank, ING, BBVA, Santander… Entre bambalines hi ha un constant flux d’informació, contactes, diners…

A més, disposa de tot tipus d’avantatges públics amb les que podria somiar un un gremi.

Però l’any 2008 aquesta fraternitat es va tallar en sec. El codi pirata s’havia trencat. Si alguns bancs van perdre seves inversions amb Lehman Brothers, aquesta situació es podria repetir amb altres operacions. I si ING (que al final va ser rescatat) fallava? I si ho feia una empresa d’assegurances com AIG (que també va ser sostinguda pel govern dels Estats Units)?

Era el moment perquè ni els bancs confiessin entre ells, encara que públicament deien al contrari. Es va acabar la cooperació, el deixar-se diners entre uns i altres, la fraternitat i el codi. Si hi havia qualsevol tipus de transacció, aquesta havia d’executar-se amb les màximes garanties.

Actualment, els directius de les principals entitats financeres recorden aquesta època com una situació límit, que al final van aconseguir superar. A través d’un gran esforç de màrqueting, alguns han volgut transformar aquest gran desastre en un èxit de fortalesa del sector bancari. Però, la veritat, és que tots temien el pitjor mentre queien les bombes, i només desitjaven que no acabessin a la seva trinxera.

Les entitats sabien que el sistema financer internacional estava podrit; a través de mils de milions en titulitzacions hipotecaries de baix nivell. A partir de l’any 2008, data que comença oficialment la última crisi econòmica i s’acaba el llibre “La Gran Apuesta”, els bancs van haver de trencar tots els codis, fins i tot els inherents del seu propi sector, amb un únic objectiu: salvar el seu cul.

This post is also available in: Castellà

Escriu un comentari

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.