Invertir en art contemporani en el món 2.0

Fa més d’un any que vaig publicar l’article “L’art d’invertir en art contemporani” i ha passat ràpidament a ser un dels articles més llegits de la pàgina, només superat per un petit manual sobre els avantatges competitius de les empreses.

La intenció del text era plasmar com n’era d’exòtic la industria del món de l’art. Invertir en estàtues, pintures o dibuixos en tovallons de paper, no té cap tipus de semblança objectiva amb l’anàlisi d’accions, bons o derivats.

Tot i aquesta gran diferència, això no va evitar que alguns curiosos entressin a la pàgina web per compartir algun nom d’un pintor emergent, assegurant que es tracten d’inversions segures.

Estic convençut que els mestres Graham i Dodd no hi estarien gens d’acord. L’art una inversió segura? Millor que, per començar, ens preguntem si comprar un gerro de la dinastia Ming es pot classificar com una inversió.

Segons els mestres de l’anàlisi fonamental, invertir és comprar actius que tenen la capacitat produir rendiments en un futur, sobretot a través de fluxos d’efectiu constants. A partir d’aquesta descripció, oblidem-nos de comprar matèries primes (l’or i la plata no paguen dividends anualment), ni les pintures, ni les litografies de la Marylin Monroe d’Andy Warhol.

No obstant, la industria de l’art segueix movent milions de euros a través de subhastes, compres entre col·leccionistes i marxants, i construccions de nous museus a l’Orient Mitjà.

De fet, el món de l’art s’ha capgirat entre l’any 2008 i el 2015, el lapsus de temps que hi ha entre la publicació de “El tiburón de 12 millones de dólares” de Don Thompson en que es basava el primer article i el nou llibre “La supermodelo y la caja de brillo”.

L’ESPECTACLE DE L’ART CONTEMPORANI: EL 1% DEL 1%

“El crit” de Edward Munch es va subhastar el 2 de maig de 2012, a les 7:42 de la tarda. A la sala hi havia 800 espectadors, on es barrejaven possibles compradors amb invitació prèvia, periodistes i càmeres de tot el món. L’encarregat de la subhasta i en el paper de mestre cerimònies, Tobias Meier va començar amb una puja de 40 milions de dòlars.

Després de diferents ofertes, una de les quatre versions de “El crit” es va vendre a un comprador anònim per 119,9 milions de dòlars, convertint-se així en la peça artística més cara venuda en una subhasta.

Tot i ser la pintura més reconeguda arreu del món, només superada pel retrat de “La Mona Lisa” de Leonardo da Vinci, el nom de Munch està menys valorat que altres pintors com Picasso o Dalí, explica Thompson. Abans d’aquesta subhasta, difícilment el pagarien més car. La comercialització de l’obra de Munch, executada per Sotheby’s, no només va donar més pes a la marca de l’artista noruec, sinó que va reforçar el paper de les cases de subhastes com a creadores d’espectacle.

“Hi ha quatre elements en el nostre model de negoci: producte, distribució, comunicació i preu. La nostra feina és fer-ho tan bé en les tres primeres coses que la gent s’oblidi de la quarta”, explicava Bernard Arnauld, principal accionista de la casa rival Christie’s.

Per la venta de “El crit” es va posar en marxa la maquinària del segle XXI per un producte que no es pot classificar ni com a art contemporani, ja que es va pintar molt abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat això, tal com indica Thompson, aquestes escenes no estan relacionades amb el 99% de transaccions comercials que es fan entre petits marxants i artistes que pinten cada dia. Al contrari, els vestits de gala, les sales plenes d’invitats, amb connexions arreu del planeta, representen només el 1% del 1% d’aquesta industria.

Difícilment els petits artistes ens faran milionaris d’un dia a l’altre. Comprar art no és una inversió, ni tan sols una especulació, només un plaer. I molt car, a vegades.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.