Com Enron va enganyar a Wall Street

El documentalEnron: los tipos que estafaron América” és una història fabulosa, sobretot pels que ens agraden els anàlisis forenses dels escàndols financers. Aquesta història explica amb minuciositat els crims que van executar els directius del gegant elèctric (Ken Lay, Jeff Skilling, Andy Fastow…) per manipular resultats, estafar als inversors de Wall Street i engreixar el seus comptes corrents.

Enron va ser un frau comptable massiu, probablement el més imaginatiu que ha existit fins ara. La llista de trampes és tan extensa que serveix d’exemple a cada un dels capítols del llibre “Financial Shenanigans”, de Howard M. Schilit i Jeremy Perler. Pel complex teixit financer es van utilitzar actius fora de balanç, empreses fictícies, els comptables van incrementar desmesuradament els beneficis comptables, els traders manipulaven els preus de l’electricitat venuda…

Tot i guanyar-se el títol de massive accounting fraud,  els autors de “Financial Shenanigans” van considerar que Enron, diplomàticament, només “va desenvolupar […] una estratègia poc ortodoxa”.

El “cas Enron” es pot explicar a través del concepte teòric Triangle del Frau, desenvolupat per Donald R. Cressey. Segons aquest erudit dels crims financers, els fraus empresarials es desenvolupen en escenaris on es compleixen tres factors: Oportunitat, Raonament i Pressió.

Si la pressió procedia de Wall Street, on hi havia una necessitat creixent per a més i més guanys per alimentar les carteres dels inversors, el “factor raonament” era el procés psicològic pel que passava l’equip directiu en el moment d’executar l’engany.

La oportunitat, el tercer factor del triangle, era el buit que hi havia en el sistema comptable per poder perfeccionar tècniques que embellien la realitat econòmica. Enron era una gran corporació, que acumulava pèrdues. A través d’una xarxa d’empreses, difícils d’identificar i seguir-ne la pista, es transformaven els mals resultats en beneficis extraordinaris.

Enron i les seves “joint ventures”

Entre l’any 1993 i el 2001, Enron va participar amb més de 3.000 joint ventures, que inicialment servien per diversificar els negocis de la companyia. Aquesta era l’explicació que donava a inversors, premsa i reguladors. El departament financer de la companyia, liderat per Andrew Fastow, procurava que ningú dubtés sobre la veracitat d’aquesta informació.

Les filials eren una font extraordinària de beneficis, que es registraven a la partida comptable non-controlling interestsAquests ingressos procedien de les aliances estratègiques, on Enron comptava sempre amb una participació per sota del 50%.

Fastow i el seu equip procuraven conscientment que la multinacional energètica sempre es trobés en una situació de soci minoritari. D’aquesta forma, segons les normes comptables, no havia d’integrar les dades financeres en els seus estats comptables. No havia d’explicar l’essència de l’èxit o fracàs dels projectes secundaris.

Dit d’una altra manera: si Enron era un “accionista més” d’una joint venture, no estava obligada a ensenyar les cartes.

L’objectiu d’aquestes empreses, en realitat, era transformar pèrdues reals en beneficis extraordinaris. A mesura que l’empresa elèctrica s’anava transformant en un gegant, l’equip financer va necessitar més i més societats noves per falsejar els números. Això va conduir a crear una llarga llista de noms, alguns bastant imaginatius, i relacions empresarials per servir únicament aquest propòsit.

JEDI, per exemple, era l’acrònim de Joint Energy Development Investment Limited Partnership, una joint venture que Enron va crear l’any 1991 conjuntament amb el fons de pensions dels empleats de California (anomenat CalPER). La JEDI era una filial opaca i els seus beneficis computaven com un non-controlling interest, fins que la multinacional va augmentar la seva participació amb una inversió de 383 milions de dòlars.

Si Enron es convertia en accionista majoritari, les finances que es registraven a dins de JEDI s’havien d’explicar a la Security Exchange Commission (SEC) dels Estats Units i fer-se públics en els estats financers.

Per evitar aquest tràngol, l’empresa va crear Chewco Investments LP, una altra joint venture destinada a ser l’accionista principal de JEDI. Per polir una mica aquesta estratègia, i no aixecar sospites, la cúpula de Enron es va desentendre de Chewco, passant la propietat de l’empresa a Michael Kopper, un empleat allunyat de les decisions directives.

Aquest només és un petit resum d’una xarxa de societats opaques, “exquisitament” complicada. Arthur Andersen, la firma d’auditoria del moment, va facturar 5,7 milions de dòlars per assessorar en qüestions de transaccions corporatives.

Enron necessitava despistar i les participacions minoritàries era la oportunitat perfecte per transformar un desastre financer en resultats extraordinaris, que posteriorment es publicaven en notes de premsa.  Es va calcular que un 72% dels beneficis registrats per les joint ventures de Enron eren falsos.

This post is also available in: Castellà

Escriu un comentari

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.