Fenòmens aleatoris i la paradoxa del pollastre

Enmig d’una discussió sobre política, un dels acompanyants va decidir fer una predicció dels escenaris electorals dels següents cinc anys. Cregut pel seu títol de “politòleg” es va atrevir a llegir el futur.

Fa tres anys d’aquesta anècdota i vaig advertir al meu amic del perill del seu propòsit i les seves possibles conseqüències. Fins i tot vaig intentar explicar-li la famosa Paradoxa del Pollastre perquè parés. Malgrat aquestes advertències, ell va seguir.

La història política ha fet el seu curs i, curiosament, tots els supòsits que el meu amic politòleg va posar sobre la taula han canviat radicalment. Ningú s’hauria pogut pensar de com n’arribarien a canviar les coses.

Així és la vida. La incertesa ens envolta i qualsevol cigne negre ens pot sorprendre un dia per l’altre.

Fa un temps vaig escriure per primer cop la paradoxa del pollastre i vaig rebre un allau de comentaris que increpaven aquest petit conte, que avisa de l’error de intentar inferir un conjunt de resultats a partir de les dades passades.

El problema de la inducció

L’art de la deducció és la que practicava Sherlock Holmes quan executava la resolució d’un crim. El punt de partida era un succés: un assassinat, un robatori, la desaparició d’una persona, un animal domèstic… Aquest esdeveniment deixava un rastre de pistes, que només si es reconstruïen amb la mateixa perícia del personatge de Sir Arthur Conan Doyle, l’acabaven per explicar a la perfecció.

Mr. Holmes utilitzava totes les dades que tenia al seu abast per recuperar el passat i fer el mateix que fa un historiador amb les restes de fa més de mil anys.

La línia en el temps canvia de direcció quan es parla de inducció. Al contrari que la deducció, l’aplicació d’aquest mètode pretén explicar el present o, fins i tot, el futur. És el mateix art que s’atreveixen a practicar alguns sociòlegs, politòlegs i economistes, a través de l’acumulació de dades històriques. Sigui sobre les transformacions socials, la demografia o les transferències financeres entre països.

Si durant mil anys la societat ha seguit un patró d’evolució “X”, aquest seguirà durant els pròxims mil anys, diria el procés inductiu. Perquè les dades històriques ens han indicat el camí cap el futur.

Però, el que és cert per un conjunt d’estudiosos, com els inversors que creuen que poden gestionar la incertesa del futur a través de variables matemàtiques amb lletres gregues, com la Beta, és un error per alguns pensadors.

La Paradoxa del Pollastre

“Qualsevol dia pot deixar de sortir el sol”, reflexionava David Hume sobre els possibles conflictes de utilitzar la inducció. Més mundà era Bertrand Russell que exposava el problema a través de la “teoria del pollastre” (originalment, un gall dindi). En la paradoxa del filòsof, el protagonista és un pollastre, relativament intel·ligent, que utilitza el procés inductiu per endevinar el que passarà l’endemà.

El raonament de l’animal comença el mateix dia que el traslladen, del mercat de plaça a la granja. Allà, el pagès segueix la mateixa rutina diària: a la sortida del sol, l’alimenta. Faci fred, faci calor. En base aquestes dades, el pollastre estableix una “llei universal” que diu: “quan surt el sol, el pagès m’alimenta”.

Els inductius establirien com a bo el raonament del pollastre, ja que s’equivocarà poques vegades.

El colofó de la paradoxa de Russell és quan arriba el 25 de desembre, quan la intenció del pagès és preparar-se el dinar de nadal. Aquest fenomen aleatori, totalment inesperat pel pollastre, tira per terra TOTA la seva “llei universal”, a més d’explicar perquè l’acumulació de dades passades no s’han de repetir en un futur.

Què pot fer el pollastre?

Un esbós inicial d’aquest mateix escrit, i vaig publicar fa un any, va ser bastant criticat a Internet. Hi va haver persones que van considerar aquesta història com una ximpleria, altres van allargar el discurs fins a fer més paral·lelismes entre el conte de Russell i els mercats financers…

En resum, a ningú li agrada que el tractin de pollastre.

A fons, considero que els comentaris i crítiques sobre aquest tipus “teories”, no només posa de manifest l’actitud de les persones davant del risc financer, sinó també davant de la vida.

Hi ha aquells inversors que prefereixen desestimar els esdeveniments puntuals que resulten incòmodes. Alguns acadèmics fan el mateix. Els fenomens aleatoris, per la seva pròpia naturalesa, s’aparten de la mostra que s’està estudiant, encara que impliquin un canvi de paradigma.

Segons aquests, Lehman Brothers va ser una excepció, el mateix que l’últim Tsunami que va destrossar la costa est de Japó, la primavera àrab, la caiguda del mur de Berlín o l’atemptat a les torres bessones de Nova York. No obstant, tots aquests fenomens han tingut un impacte sense precedents en la política, l’economia, les relacions internacionals entre països, la forma d’entendre la seguretat individual…

Després hi ha la segona actitud davant del risc: acceptar l’existència dels fenomens aleatoris. Un dia de Nadal. Un crac borsari. Una revolució francesa. Internet. No sabem quan ens morirem, per exemple, però no per això és un succés que no passarà. Ho farà i, irònicament, ens canviarà la vida.

En aquest món, com en el sector de les finances, hi ha dos tipus de pollastres; els que mengen i mengen, amb un procés inductiu a les espatlles que els assegura que demà també els donaran de menjar. Després hi ha els accepten l’existència de perills i que són inevitables, i cada dia tenen el dubte de si l’endemà serà un altre dia.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.