El ‘contrarian investing’ que desafia els mercats financers

Encara s’ha de confirmar que el Contrarian Investing sigui una corrent d’anàlisi d’inversions, a l’alçada dels estudis tècnics o els càlculs fonamentals, però David Dreman l’ha convertit en un marc teòric d’estudi. El seu manual d’instruccions es titula Estrategias de Inversión a Contracorriente, és una publicació que recorre al voltant del món des de l’any 1998 i ha inspirat a milions d’aficionats a les inversions.

David Dreman és un escèptic. El seu paper s’assembla al científic, que amb les seves teories, pretén desemmascarar els mites que s’han construït al voltant de la borsa. Ell alerta del perill d’aquestes supersticions. Crida, com en el conte, que “l’emperador va despullat” encara que el poble prefereixi mirar cap a una altra banda i el monarca cregui que porta el seu millor vestit.

La proposta que trobem a “Estrategias de Inversión a Contracorriente” és un mètode de gestió financera que pretén situar-se en contra d’aquesta cultura popular dels mercats. Per aconseguir-ho, Dreman recopila una llarga llista d’estadístiques, algunes de collita pròpia i altres ben coneguda entre els acadèmics, que expliquen les diferències entre els mites de la comunitat financera i els resultats reals.

En el llibre hi ha una llista de 41 normes que recomanen a l’inversor contrarian quina és la posició que ha de prendre en situacions específiques com són les operacions corporatives, com ha de gestionar el timing de les operacions, etc.

Però aquesta llista no és suficient perquè aquest mètode es pugui aplicar a pèl. Al cap i a la fi, anar contra la massa és quasi la norma per se de tots els estils; “comprar quan tots els altres venen” diuen tots. Conèixer el “contra corrent” és útil i serveix com a bon complement, però no serveix de pilar fonamental d’analista.

El contrarian investing contra les supersticions

El presagi del Hindenburg, l’efecte calendari, perseguir sense contemplacions les accions de creixement, “aquest cop és diferent”, les modes, les ampliacions de capital, les “oportunitats úniques” de les ofertes d’accions

L'accident del Hindenburg, un altre motiu de presagis a la borsaCom és possible la creença en tants fenomens que difícilment es repeteixen? Quina és l’origen de les oportunitats que mai s’executen?

Una explicació es troba en la necessitat de “creure”.

Els inversors i acadèmics creuen que hi ha fenomens que es repeteixen al llarg del temps; com són els cicles econòmics, el comportament del consum, la innovació tecnològica… També fan el mateix els analistes tècnics amb els seus gràfics. Tots aquests estudis es basen en identificar patrons de dades.

El problema és quan l’experimentació amb les dades es tradueix en localitzar patrons que realment no existeixen, sobre una distribució de dades totalment aleatòria. És el que es coneix pel biaix del data mining.

La causalitat és l’altra gran problema. Pensar en termes de “Si succeeix A, seguidament passarà B”. A partir d’aquesta condició, hi ha situacions lligades acadèmicament, a través de tesis que han costat milers d’euros, que no tenen cap tipus de vinculació real. Un exemple d’aquestes absurdes causalitats és l’estudi del Playboy o l’efecte calendari.

Creure que el comportament de les borses, com explica l’efecte calendari, està relacionat amb el mes de l’any té tant validesa com el tenen els estudis del comportament humà basats en el signe del Zodíac. La diferència és que el primer està classificat com a finances i el segon és una “ciència oculta” (o un art liberal).

En contra dels mitjans de comunicació

La segona explicació a la consolidació dels mites i llegendes neix de l’activitat dels bancs, que són els portadors de la superstició. Aquests i altres institucions financeres obtenen beneficis milionaris de les creences dels petits inversors.

La idea que una oferta d’accions és una “oportunitat única”, és un missatge que neix de l’empresa encarregada del road show i promocionar la posada en escena d’una determina empresa, a la borsa. Si la institució, com JP Morgan, Goldman Sachs o “la Caixa”, no es treballa correctament aquest espectacle, les comissions de l’operació seran baixes.

La superstició és la base del benefici del bancs que venen la oferta i necessiten que els compradors hi creguin.

Els mitjans de comunicació tenen l’altra part de culpa. La ignorància dels periodistes financers, en quan la valoració de inversions, precipita articles i reportatges que segueixen les modes i, també, les supersticions. No hi ha ni un mínim d’anàlisi quan cobreixen una estrena a la borsa.

Només s’ha de veure la funció dels diaris especialitzats respecte el debut de Twitter o d’Aena, que era principalment d’altaveu publicitari.

De fet, als directius dels mitjans els interessa que es parlin d’aquestes operacions corporatives, que semblen que promocionen informació pel petit accionista, però el que de veritat garanteixen és l’èxit de les institucions financeres. Al cap i a la fi, són aquests últims els que mantenen, amb la publicitat, la supervivència dels diaris.

Des d’aquest punt de vista, “Estrategia de Inversión a Contracorriente” no només són un conjunt de normes, són David contra Goliat. El poble contra l’establishment. El mètode científic contra la incultura financera. És David Dreman contra el mercat.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.