La veritat de la industria dels fons d’inversió

El sector financer, com la indústria del joc, els casinos i els bingos, sempre guanya.

Tant durant les èpoques bones com les dolentes, el sector bancari s’afarta de comissions i el seu negoci de gestió d’actius no és cap excepció. És un sector on els seus professionals cobren uns sous extraordinaris, procedents de les comissions de gestió, i serveixen per pagar la seva feina basada en elegir accions, renda fixa…

L’objectiu d’aquests experts de les finances és invertir de la millor manera possible. És a dir, han de superar els mercats. Però, realment ho aconseguexien?

“How to win the loser’s game” és un reportatge que fa una dura crítica al lobby de l’Asset Management. Amb un ull sobre la city de Londres, aquest document avisa als clients bancaris del cost de dipositar els estalvis de tota una vida en un fons d’inversió.

Això no queda lluny de casa. A Espanya, el negoci de la gestió financera mou més de 200.000 milions d’euros de patrimoni, segons les últimes dades de Inverco. És un sector molt concentrat, que en aquests moments està liderat per les grans entitats bancàries: Banco Santander, BBVA i Caixabank.

La idea dels fons de inversió

Conceptualment, posar els diners en un fons d’inversió, també conegut com Institució de Inversió Col·lectiva (IIC), és una idea fantàstica. Aquests vehicles d’inversió estaven pensats, inicialment, perquè els petits inversors tinguéssin la capacitat d’accedir a mercats difícils d’entrar, sobretot en solitari.

A partir d’una gestió professional i eficient, els inversors minoristes han d’aconseguir rendiments superiors a qualsevol altra tipus d’actiu convencional, com un dipòsit, per exemple. Per altra banda, els costos vinculats directament a les transaccions financeres es disminueixen, gràcies a la distribució de despeses entre tots els clients que participen en el fons.

Amb l’arribada de l’era de la informació, els avantatges d’aquests actius van perdre valor. Ara l’internauta té accés a una llarga llista de productes, informació minut a minut, i amb uns costos cada cop més competitius.

Per lluitar contra aquesta tendència, la indústria dels fons de inversió també s’ha actualitzat. Ha ampliat el catàleg d’ofertes: ha introduït els fons garantits, els mixtes, de retorn absolut, d’autor

Quan el més lògic, pel consumidor, hauria sigut millorar la rendibilitat dels productes que ja existien.

La banca sap que ser el millor és molt més complicat del que sembla. Per sentit comú, és impossible que tots els vehicles de inversió es comportin millor que el mercat; perquè ells són el mercat.

Els fonaments de la indústria de fons d’inversió

Segons un estudi del Pensions Institute, d’una mostra de 516 fons d’inversió de renda variableun 95% va fallar en intentar superar els mercats. Només un grup reduït de “gestors estrelles” van superar aquest objectiu, però aquests beneficis se’ls van emportar a través de les comissions de gestió i els costos d’administració.

Aleshores, per què la industria de les Institucions de Inversió Col·lectiva segueix activa si, en general, no aporta cap valor afegit?

En primer lloc, la resposta la trobem en el pes econòmic que representa aquest sector. Estem parlant de la banca. L’altra explicació la trobem en la psicologia humana i l’aversió al risc del consumidor.

Les gestores amb més patrimoni, que lideren el ranking espanyol, no són les que obtenen els millors resultats, sinó les que estan cobertes per una xarxa comercial ben preparada.

Encara que Bestinver representés la marca de qualitat d’aquest sector, Santander és el primer de la llista. La majoria de clients que acaben amb un fons d’inversió, venut per un comercial d’aquesta entitat, el que més desitgen és conservar el seu patrimoni. Després, pensen en beneficis.

Això si, els usuaris paguen per una “rendibilitat superior”, a través de les comissions de gestió, però reben els mateixos rendiments que haurien obtingut si haguessin diversificat les seves inversions en les tres accions principals de la borsa.

Gestor d’actius financers, treball sobrevalorat?

Com apuntava la revista The Economist aquesta setmana, agafant paraules del guionista William Goldman, en aquesta industria “ningú sap res”.

Tot i així, un gestor professional junior pot cobrar, de sou mig, 70.000 euros anuals a la City de Londres pels seus coneixements.

Encara que, a més de les seves decisions, la sort o el cicle econòmic són alguns dels elements que també influeixen en els resultats de la seva cartera d’actius i participen a inflar el seu salari.

Alguns mitjans de comunicació publiquen ratings on classifiquen els fons d’inversió, segons els rendiments registrats dels últims 3 anys. Altres, van més enrere i recuperen les dades històriques dels últims cinc anys.

Sota aquests estàndards, posteriorment, es munten sopars en restaurants d’una estrella Michelin amb els “millors gestors” del sector, on s’hi reparteixen els premis per categories.

Aquesta escena no és representativa de les habilitats dels guanyadors.

Cinc anys es queden curts per trobar l’estrella del parquet. Per estar segurs, amb un 90% de fiabilitat, de les habilitats d’un manager necessitaríem una seqüència de 22 anys de dades. Tres, o cinc, anys d’èxits poden estar esbiaixats per fenomens circumstancials.

Com a consumidors és responsabilitat nostra fixar-nos en els resultats dels fons d’inversió on volem posar els estalvis i comparar la seva evolució amb el que passa als mercats. Hem de comparar la seva evolució amb el que passa als mercats, per determinar la qualitat dels seus resultats.

Si el fons inverteix en un sector, es compara amb l’índex més representatiu, si és de retorn absolut observarem alguns dels índex borsaris que formen el panorama financer internacional.

Una comissió de gestió és el pagament d’un servei professional, no una prima perquè ens conservin els diners. “Doneu al César el que és del César” i als Gestors d’Inversions el que es mereixen.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.