Les terrorífiques finances de M. Night Shyamalan

El director de cine M. Night Shyamalan ens va sorprendre amb la història d’un nen que tenia l’estranya habilitat de veure i parlar amb els esperits. “El Sexto Sentido” ho tenia tot: un inusual Bruce Willis interpretant a un psicòleg amb problemes conjugals, l’estrella emergent Haley Joel Osment, una trama inquietant i un final inesperat.

Des d’aleshores “La rara estrella de M. Night Shyamalan” s’ha apagat, segons el blog de cinema “McGuFilms”.

Raquel Moreno analitza, a través de valoracions, ingressos de taquilla, i la presència del nom de Shyamalan als cartells de les seves pel·lícules, la caiguda en desgràcia del director d’origen indi.

Des del punt de vista de l’Economia Conductual, aquest cineasta no ha perdut el talent per relatar bones històries. La disminució dels espectadors de les seves obres i les valoracions ràncies d’alguns portals d’Internet expliquen com “El Sexto Sentido” va ser un cop de sort, i no una pel·lícula més, en el conjunt de la seva filmografia.

O, el que és el mateix, Shyamalan va ser víctima d’un “Cigne Negre”.

L’impacte d’un Cigne Negre a les finances del director

Abans del blockbuster que el va fer famós, la trajectòria de Shyamalan era discreta. Havia dirigit i protagonitzat una història sobre la cultura índia titulada “Praying with Anger” i la comèdia familiar “Los primeros amigos” (“Wide Awake”).

Després va arribar l’èxit.

293 milions de taquilla, sis nominacions als Oscars i una història classificada entre els 100 millors guions de tota la història del cinema. “El Sexto Sentido” va ser un fenomen inesperat, sorprenent, que va tenir conseqüències directes pels seus protagonistes i el seu director, qui a partir d’aleshores va tenir el luxe d’introduir “la seva marca” a tots els seus films posteriors.

Segons la descripció realitzada per Nassim N. TalebM. Night Shyamalan va topar-se cara a cara amb un fenomen aleatori conegut com a “Cigne Negre”.

Seria difícil repetir aquest èxit, per no dir impossible.

A la recerca de nous hits, el director va intentar replicar la mateixa fórmula – història fantàstica, final inesperat i aparició puntual d’ell mateix protagonitzant un petit paper a l’estil Alfred Hitchcock – a la llista de títols formada per “El Protegido”, “Señales”, “El Bosque”, “La Chica del Agua” i “El incidente”.

Les crítiques van deixar les seves obres en una posició discreta i la taquilla va demostrar, numèricament, l’abandonament del seu públic, tot i la confiança de la industria de Hollywood.

El portal Rotten Tomatoes va ubicar el seu “Tomatometer” en un 17% per “El incidente” i la recaptació de la taquilla, als Estats Units, va ser menys d’una quarta part de “El Sexto Sentido”. Tot i superar-la en 8 milions de pressupost.

Aquestes xifres demostren com la “marca Shyamalan”, mica en mica, va deixar de ser una assegurança d’èxit. La direcció posterior de títols comercials com “Airbender” o “After Earth”, van resultar ser pitjors experiments que les propostes anteriors:

Valoració Pel·lícules de M. Night Shyamalan

Segons un breu repàs a la puntuació dels portals especialitzats, M. Night Shyamalan no només va ser incapaç de replicar el seu èxit més sonat, sinó que la mitjana de totes les crítiques és un 5,35; una nota mediocre per un director que se’l va batejar en el seu moment com el “mestre del terror”.

Quina relació té Shyamalan amb l’Economia Conductual?

Quan Raquel Moreno exclama al seu blog “Ojalá vuelva a deleitarnos con buen cine”, estic convençut que no es refereix ni als projectes previs, abans de “El Sexto Sentido”, ni la successió de films que la van seguir.

Com un inversor que mantén les pèrdues i espera a vendre les seves accions quan els preus pugin fins a “nivells normals”, aquesta autora recorda el cinema de Shyamalan tal com el va conèixer, a través d’una pel·lícula específica, i no a través de tota la seva filmografia.

L’Economia Conductual etiqueta aquest biaix com “Punt d’Ancoratge”.

Com a éssers humans necessitem un punt de referència. A partir d’aquest llistó generem les nostres opinions, modifiquem el comportament i expressem els nostres comentaris. Ho fem inconscientment i no ens en podem escapar.

En el cinema és habitual recordar una pel·lícula que ens crea una sensació o un record. Potser ens va agradar i voldríem repetir, o va ser una experiència desagradable i desitjariem no haver-la viscut. A mi, per exemple, em passa amb “El gran Lebowsky”. És la meva referència cada cop que s’estrena una nova història dels germans Coen.

A Hollywood ho saben i per aquest motiu sempre els agrada promocionar les estrenes recordant-nos que és “del mateix director de…”.

Inconscientment, el públic associa aquesta etiqueta amb una sensació. I, per a la industria cinematogràfica, millor que sigui prou agradable com perquè ens condueixi a comprar una entrada de cinema.

Però els records de les sensacions duren el que han de durar i, a vegades, el que va ser un cop de sort, un “Sexto Sentido” per a M. Night Shyamalan, també pot tenir un final inesperat que l’acabi per esborrar definitivament del cartell de la pel·lícula.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.