Què compro quan inverteixo en una acció?

Quan comprem accions ja no ens donen un paper. Aquella vella història del nen a qui li regalen un sobre amb títols d’una companyia elèctrica, que després de gran recuperarà com un tresor, és ja anacrònica.

Ara parlem de números en un compte digital i cada cop es fa més difícil respondre un pregunta tan corrent com “Què adquirim quan comprem accions?”

Un paper? Una obligació? Un tros d’empresa? Un dret?

El valor de liquidació és el que Benjamin Graham va etiquetar com “els diners que obtindrien els propietaris d’una empresa si es volguessin desfer d’ella”. Per això a través del balanç de situació, hem de saber quins són els elements que tenen valor, a quins els hi podem posar un preu i quins només ens portaran problemes.

En el balanç de situació d’una companyia, deixant de banda les entitats financeres, hi trobarem:

Diners

Si, encara que sembli una rucada. Gastar diners per comprar-ne més, on s’és vist això? A la borsa.

Un petit percentatge del preu d’una acció representa els diners que té una companyia a la Caixa; en comptes corrents, dipòsits i inversions a curt termini.

La majoria dels analistes fan especialment èmfasi a aquesta partida i a l’Estat de Fluxos de Caixa, on hi ha el detall de totes les operacions. A través d’aquestes xifres l’empresa hauria d’explicar, amb el màxim de veracitat, la seva capacitat de generar ingressos.

Peter Lynch a One Up on Wall Street ens recomana descomptar l’efectiu per acció del seu preu. Així sabem el valor aproximat del que estem pagant.

Drets

En una empresa en funcionament hi trobarem factures pendents de cobrar a la partida de Clients. Això no és un tresor: no són ingressos immediats, ni tenim la fiabilitat al cent per cent de que tots els clients pagaran els seus deutes. Són un dret que pot transformar-se en ingrés.

Una empresa pot tenir més “Drets” que la de cobrar les factures i, normalment, són inversions que pretenen crear beneficis.

Les companyies energètiques, per exemple, inverteixen en concessions sobre un recurs natural per executar la seva activitat. Hi ha companyies que paguen per una concessió d’un negoci i hi ha emprenedors que paguen per formar part d’una gran cadena de botigues mitjançant una franquícia.

Quan comprem una acció adquirim aquests drets. No són guanys immediats ni segurs, són la possibilitat de tenir un benefici.

Immobilitzats

Màquines, immobles… Si parlem d’una cadena de restaurants seran fregidores, cambres frigorífiques, i planxes. Si analitzem un canal de televisió ens trobarem cablejat, càmeres i platós de televisió. I tots ells utilitzen locals, edificis i fàbriques, per executar la seva feina.

El preu d’una acció acumula el valor d’aquest conjunt d’actius físics, indispensables per a l’activitat empresarial. Però atenció! Un és el valor de la comptabilitat i l’altre el preu real que cobraríem si, com diu Ben Graham, ens desféssim de l’empresa.

El “Know-How” (marca, patents…)

Són el grup estrella del balanç; per la seva dificultat alhora de valorar-los, però també per la quantitat de beneficis que comporta tenir un logotip que es coneix arreu del món. O una patent, o un copyright, que garanteix un monopoli temporal.

¿Quin preu posem en un avantatge competitiu? És el mateix tipus d’avaluació que pot fer un departament de recursos humans a una persona; ¿quina xifra li poses al coneixement?

Si això és complicat, a la borsa ho és el doble.

Quan comprem una acció paguem per dues marques: la de l’empresa i la de la mateixa acció a la borsa; ja que la comunitat financera crea modes i a vegada dóna un valor de marca a un tipus de títols, completament al marge del funcionament del seu negoci real.

Proveïdors, empleats…

Aquesta és la part que no agrada a ningú, la de pagar. Una acció arrossega un conjunt d’obligacions que no es poden deixar de banda.

No hi ha una activitat sense una matèria prima. Per això s’han de pagar subministres, proveïdors, empleats. Hi ha obligacions ben especificades en el balanç de situació, però n’hi ha d’altres que s’escapen i, en algunes empreses, fins i tot les deixen fora del balanç.

És el cas dels plans de pensions pels treballadors de les empreses o el lloguer d’edificis. Aquestes obligacions, deutes a llarg termini, lliguen a la companyia durant anys i, en canvi, poden no estar reflectits en el preu inherent d’una acció.

Préstecs i línies de crèdit

Totes les relacions són complicades, però aquesta és la pitjor.

El banc és possiblement, després de les persones que van crear el projecte, dels primers que va ser allà. I va seguir la relació, amb l’ampliació de la companyia, amb cada nou projecte que requerís més capital.

Les entitats financeres hi són per deixar diners; no per donar-los. Per això, comprar accions comporta tornar una part d’algun préstec i els interessos que aquest genera.

Si les xifres d’aquests elements són les predominants, entre el balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys, la situació és veritablement complicada.

Per això, en època de transformacions i reestructuracions, en algun sector sentim que algú – una companyia o un inversor individual – ha comprat una empresa per un euro. Encara que sembli insignificant, tenir per aquesta quantitat una llarga llista de responsabilitats implica més mal de caps que celebracions.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.