Les 4 lliçons que ens regala l’escàndol de Gowex

Jo no sabia si Gowex era o no era una estafa. Però tampoc ho sabien els analistes, ni els articulistes. Alguns, com els mateixos responsables de Gotham City Research, sospitaven. L’engany que s’amagava darrera dels fantàstics resultats dels últims anys de vida de Gowex només els coneixia Jenaro García i la seva camarilla.

La mort borsària de Gowex ha deixat un veritable mal sabor de boca. Sobretot als accionistes que es van perdre els beneficis extraordinaris inicials i amb l’anunci de concurs de creditors s’han quedat amb un forat considerable a cada butxaca.

Segons els comentaris publicats per les pròpies víctimes a diferents pàgines de Internet, aquest escàndol ha deixat al descobert les poques atencions que han tingut alguns inversors als principis bàsics de com s’han d’enfrontar als mercats financers. Ara ja és tard per analitzar de quin mal va morir Gowex, però hi ha quatre elements que es poden aplicar a una altra eufòria il·lusòria d’aquestes característiques:

1. No enamorar-se mai de la reina del ball

Aquest va ser el motiu principal perquè no m’interessava Gowex. Tot el mercat volia ballar amb ella. Els especialistes li van començar a riure les seves gràcies, més tard s’hi van afegir els aficionats. Mica en mica, enmig de dinars informals hi havia algun amic que havia invertit els estalvis en aquesta companyia imparable. I s’hi van afegir els mitjans de comunicació, que la van culminar fins als titulars de portada.

Cada projecte nou era una celebració. Gowex era el símbol del Mercat Alternatiu, agradava perquè representava l’esperit emprenedor i la recuperació de l’optimisme en l’economia espanyola. Fins i tot els seus pets feien olor a perfum.

Però si la Inversió Contrària és una disciplina, aquest era un “exemple model” de companyia que s’havia d’evitar.

2. Evitar barrejar conceptes

Comprar Gowex era comprar especulació, encara que es vestís amb un altre color. No es tractava d’una inversió en valor i encara que les xifres de facturació augmentessin any rere any, també es saltava els principis bàsics de la inversió en creixement.

Comparat amb altres companyies tecnològiques, com Facebook o Twitter, deien que Gowex cotitzava a un preu barat. Però a un PER de 55, tal com comentaven a Quiet Investment: “Carillo no, lo otro”. No reunia les condicions establertes pels fundadors del Value Investing, Benjamin Graham i David Dodd.

Philip Fisher, el pare de les inversions amb potencial de creixement, tampoc hauria acaparat les accions de Gowex. L’autor i inversor recomanava entrar a companyies amb diferents segments i productes i amb un creixement sostenible al llarg del temps. També defensava la recerca de valors que s’enfrontessin a la opinió pública, totalment al contrari que la tecnològica.

3. El Cash (encara) és el Rei

Cash Flows de Gowex

Els Estats de Fluxos d’Efectiu no enganyen i són els principals aliats dels venedors d’accions en descobert. En aquest cas, qui es va mirar aquests comptes?

Mentre la facturació de Gowex, en els resultats anuals, sumava un 60% entre l’any 2012 i 2013, hi havia fugues de caixa per valor de 16 milions d’euros. Entre els 28 milions de ingressos d’explotació i els 45 milions que costava expandir el negoci es perdien diners.

D’on sortien els diners, de veritat?

L’any 2013, més de 14 milions d’euros es van aconseguir a través de crèdits. El 2012 Gowex va recaptar 22 milions a través de ampliacions de capital (17,73 milions) i préstecs (5,37 milions).

4. Diversificar, diversificar, diversificar

TOTS ens podem equivocar. Com he comentat al principi, ningú sabia res; tu, jo, qualsevol podia comprar Gowex. Però els errors tenen una perspectiva diferent en funció de si constitueixen un 3% del patrimoni o un 90% de tots els estalvis.

Com explica George Soros a “The Alchemy of Finance”, el procés d’inversió es basa en executar un conjunt d’hipòtesis que, com en un procés científic, s’han de posar a prova.

En el cas de Gowex, els inversors que van expressar la seva opinió públicament, feien el contrari. Cada nova informació era un èxit i confirmaven la seva opinió, que van acceptar com inqüestionable. És el que es coneix com el biaix de confirmació. Acumulaven posicions i s’enamoraven cada vegada més de la innovació del Wi-Fi.

Gràcies a aquests petits èxits i a l’evolució de la cotització, per què havien de canviar de cartes si confiaven en tenir la combinació guanyadora en una primera mà?

Havien de canviar de cartes per si cometien algun error de càlcul. L’economia internacional podia donar un tomb. Hi podia haver un conflicte geopolític. Com comentava en la paradoxa del pollastre, els èxits passats no impliquen la seva continuació en el futur. Qualsevol fenomen aleatori pot explotar en un moment o altre.

La direcció podia mentir, per exemple. Però, sobretot, els inversors havien de canviar de cartes perquè el PRINCIPI BÀSIC DE LA GESTIÓ DE CARTERES ÉS DIVERSIFICAR. Després d’aquest escàndol, estic convençut que aquest concepte ja no sonarà a tòpic.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.