Burton Malkiel i el seu amor per la Beta

Un passeig aleatori per Wall StreetBurton G. Malkiel es declara un enamorat de la hipòtesi dels mercats eficients en un llibre que sempre ha sigut de lectura obligatòria entre les assignatures de finances de la universitat: “Un paseo aleatorio por Wall Street”. Un acaba de llegir-lo i s’adona de l’aferrissada defensa que fa el seu autor d’un conjunt de hipòtesis que pretenen demostrar com ningú es capaç de guanyar els mercats.

Si aquesta teoria fos certa, no servirien ni els anàlisis fonamentals, ni els estudis macroeconòmics, ni l’anàlisi tècnic, per obtenir rendiments superiors als mercat o, en el seu defecte, els índex borsaris.

La teoria acadèmica avisa que els preus incorporen tota la informació disponible, i per això és impossible especular amb el futur d’aquestes cotitzacions. Segons el professor Malkiel, no s’ha inventat la fórmula màgica que pronostiqui correctament els preus i rebutja qualsevol estudi que intenti fer-ho.

Encara que les tècniques d’estudi les apliquin inversors que treballen dia a dia amb la realitat dels mercats. Encara que els creadors de les fórmules siguin respectables acadèmics, possiblement companys de taula a la cafeteria de la facultat. En el passeig aleatori de l’autor només queda la Beta com la única variable intacte, de tot el repertori matemàtic relacionat amb els mercats financers.

Quan una Beta explica el risc

La Beta és una variable que serveix per interpretar el risc d’un actiu financer Aquest indicador és el resultat de la correlació que hi ha entre la variació dels preus d’una acció i la del mercat (la borsa).

Si la Beta d’una acció és 1, significa que la variació de la cotització està correlacionada amb els moviments de tot el mercat. Si la Beta és -1, la correlació dels preus de l’actiu respecte la cotització del mercat és negativa perquè ambdós preus, històricament, s’han mogut en diferents direccions. Les accions que tenen aquest tipus de comportament són les que es classifiquen com a “defensives”.

El punt de referència, el mercat, està representat habitualment per un índex. Pot ser el valor del Standard & Poor’s 500, l’Ibex-35, o el Dow Jones. Tot depèn de l’acció que s’està valorant, si és una acció del parquet de la borsa de Londres, el millor índex de referència és el Footsie 100.

En el món real, ningú pretén pilotar avions comercials amb el carnet de camioner

Segons aquest càlcul, les accions de Microsoft no incorporen un risc excessiu. La Beta de la companyia és 1,29 i això demostra que, històricament, els preus han oscil·lat quasi al mateix ritme que el Standard &Poor’s 500.

La Beta ens insinua que si la borsa cau, Microsoft també ho farà.

Els crítics, amb els que jo m’afegeixo, consideren que gestionar el risc d’una cartera mitjançant l’ús de la Beta és un error. És una variable enganyosa. Utilitzar la Beta implica utilitzar les dades del passat per enfrontar-se en el futur. A vegades, és possible que la història es repeteixi, però no és una condició sine qua non.

Malkiel coneix les febleses d’aquesta variable; no obstant segueix recomanant la Beta com una mesura imprescindible per gestionar el risc. D’alguna manera, és la millor de les pitjors opcions.

És l’actitud que altres acadèmics i inversors critiquen, com és el cas de Nassim N. Taleb. Si una variable no funciona, perquè es posa en pràctica amb la gestió de fons de inversió, de carteres privades i plans de pensió? “Perquè és el que tenim”, expliquen els gestors de carteres, com si per pilotar un avió també servís qualsevol tipus de permís de conduir.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.