De què serveix seguir l’smart money a les xarxes socials?

La primera piulada del magnat de les finances Carl Icahn va ser “Twitter is great. I like it almost as much as like Dell.” (Twitter és gran. M’agrada gairebé tant com Dell). Des de llavors no ha callat. En cada nova croada d’aquest defensor de l’accionista, Twitter és el seu camp de batalla preferit. Li ha servit per canviar les normes estratègiques d’Apple, defensar a Herbalife o reclamar la separació de PayPal del negoci de eBay.

Com en una pel·lícula, cada cop que Icahn escriu en menys de 140 caràcters, els petits especuladors obren un terminal i revisen el ticker de l’acció que ha comentat. Si convé, compren. El diner intel·ligent ha senyalat el camí, l’smart money ha parlat i ha indicat el camí. Per què ens hem d’esperar a les cartes anuals de Warren Buffett, en una pàgina que no s’ha renovat des de la invenció de Internet, si a les xarxes socials i a la Web 2.0 hi ha el coneixement dels experts que ens farà milionaris?

Creure en l’smart money significa abandonar la Hipòtesi dels Mercats Eficients. Aquesta considera que en el mercat de capitals la informació està repartida uniformement, entre tots els participants. Gestors de fons de inversió, bancs o petits especuladors; tots tenen les mateixes armes per comprar o vendre. Com que estan en paritat de condicions, els preus de les accions incorporen immediatament tota la informació financera de l’empresa. La borsa hauria de ser un mercat tranquil sense guanyadors consistents.

L’entrada en escena del diner intel·ligent és un bufetada a la cara dels defensors de la Hipòtesi. Les inversions més múrries del mercat provenen de diferents fonts i són les avantatjades de la seva classes. Per seleccionar un valor hi ha un treball de camp previ en mans de diferents persones i es basa en una quantitat de dades que ratlla la informació privilegiada. Aquestes característiques deixen el concepte de “uniformitat de la informació” en un acudit.

El Director Financer de Coca-Cola, podria ser un exemple: a més de trobar-se en la categoria de insider disposa també d’un ventall d’instruments que el guien a l’hora d’invertir en companyies de begudes refrescants, amb més èxit que un simple aficionat. Però entre tots els actors etiquetats com smart money els més venerats i temuts són els hedge funds, descrits amb precisió en el llibre de Maneet Ahuja“The Alpha Masters: Unlocking the Genius of the World’s Top Hedge Funds”.

Els hegde funds a la Web 2.0

John Hempton, gestor de Bronte Capital, té un blog. Els documents on line de Christopher Begg, a la pàgina de East Coast Asset Management, són una barreja entre filosofia i història. I Jim Chanos té una cadira assignada a les tertúlies de la cadena de informació econòmica CNBC. Però, malgrat la presència habitual d’aquests gestors de hedge funds en els mitjans, de les seves operacions no en sabem ni la meitat.

Value Investing Congress

Hi ha una falsa sensació de disponibilitat del smart money i ha anat en augment en els últims anys. La celebració de congressos de inversions també ha propiciat aquest sentiment. El Value Investing Congress, la Robin Hood Conference contra la pobresa o la Ira Sohn contra el càncer infantil són un tipus de speed dating de especialistes de les finances amb els inversors, on els primers expliquen algunes idees i els segons prenen apunts, escriuen al Twitter i, si també s’enamoren de l’explicació, aposten.

Aquests congressos es podrien percebre més com una mostra de vanitat dels gestors de inversions dels hedge funds i no com una lliçó magistral als aficionats de les finances. Després d’anys d’operacions opaques, amagades per pàgines web de disseny obsolet i informes legals publicats amb mesos de retard, necessiten explicar al món el geni que amaguen a les seves entranyes.

L’exemple ideal d’aquest perfil és George Soros; tot i que l’hongarès apunta més alt. Ell no va a Conferències amb finalitats benèfiques, ell explica les seves solucions macroeconòmiques a Davos. No li agrada que el coneguin per ser “l’especulador de la lliura esterlina”, però va ser i és l’excusa perfecta per continuar publicant llibres alliçonadors, amb caràcter “científic”, sobre el sistema financer, com el complicat “The Alchemy of Finance: Reading the Mind of the Market”.

Seguir les operacions de Soros és més complicat que entendre les de David Einhorn, tot i que aquest també té la seva pròpia publicació, basada en una inversió real contra una empresa financera acusada de ser una farsa: “Fooling Some of the People All of the Time”. El gestor de Greenlight Capital va sentir la necessitat d’explicar una llarga història de decepcions i èxits però, en canvi, no li va agradar tant que ho fessin els altres. I molt menys per anticipat. Fa uns mesos la seva entitat es va escandalitzar perquè un blogger va revelar la posició del seu hedge fund a Micron.

Quan Carl Icahn parla, necessita que l’escoltin. Atraure inversors a la seva causa augmenta els beneficis de la seva cartera. El mateix passa quan altres financers obren la boca en públic. La creença en el valor de l’smart money és un peix que es mossega la cua: el grau d’impacte d’un missatge electrònic augmenta inicialment l’èxit del seu emissor. Si hi ha una bona multitud d’innocents, que creuen en el benefici de la web 2.0, les xarxes socials aniran carregades de piulades amb una multitud de “bones intencions”.

This post is also available in: Castellà

Escriu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.