Després de la bancarrota, una oportunitat d’inversió

Parlar d’Enron, Lehman Brothers o Pescanova encara provoca calfreds als accionistes que algun dia van confiar en la bona marxa del seu negoci. Qui tornaria a invertir-hi si, un cop reformades, tornessin a la borsa?

Costarà esborrar la imatge de milers d’empleats carregats d’objectes personals, sortint d’edificis centenaris. Una bancarrota, sobretot si és sonada, fulmina de cop la popularitat d’una empresa i els seus èxits anteriors.

Enron no tornarà al parquet. Però si que ho poden fer les companyies que s’acullen al Chapter 11 de la Llei Mercantil dels Estats Units i entren en un concurs de creditors. Aquest procés permet a les multinacionals arruïnades millorar les seves finances a porta tancada, judicialment.

Passat aquest tràngol, tornaran a cotitzar a la borsa amb un perfil de “zombie” que la opinió pública veu amb mals ulls. Per aquest motiu, els accionistes que s’enfrontin al credo popular i perdonin a les empreses ressuscitades els seu passat més horrorós, podran accedir a grans oportunitats de inversió.

L’aposta en una multinacional, després d’un concurs de creditors, és la mare de totes les inversions contràries. Si la comunitat financera segueix la tendència i alimenta èxits recents, creure en una companyia que prové d’un desastre és anar contracorrent.

Els administradors que decideixen acollir-se a un concurs de creditors, ho fan perquè ja no queden diners a la caixa per pagar totes les seves obligacions. Ni sous, ni proveïdors. Per problemes legals, operatius o financers, “si no hi ha efectiu, el negoci no pot continuar” explicava l’emprenedor David González Castro en una conferència.

El concurs de creditors o Chapter 11, permet a les companyies fer un kit-kat per estudiar la situació. Sense la pressió dels mercats ni dels clients, els responsables analitzaran quines són les vies possibles per satisfer tots els deutes i organitzaran els actius disponibles de la manera més efectiva possible.

Els 3 períodes d’un concurs de creditors

Seth Klarman estableix en el llibre “Margin of Safety”  tres períodes pels que passa un Chapter 11. Primer l’anunci de la suspensió, el segueix la fase de la reordenació i, si hi ha èxit, finalment es reprèn l’activitat empresarial i les accions tornen al parquet.

L’anunci del concurs de creditors, com el de Pescanova, paralitza la cotització de les accions i provoca l’aparició d’un allau de notícies que desgranen amb profunditat l’anatomia del desastre. La incertesa s’apodera d’aquesta situació, però també és la guspira que encén un conjunt d’oportunitats amb rendibilitats extraordinàries.

Els inversors més sofisticats, com els hedge funds, compren els préstecs dels “difunt”, bons i obligacions, amb un descompte considerable. És possible que no recuperin la inversió, sobretot dels que reben la qualificació de junior, però també poden multiplicar els beneficis.

En la segona fase, el jutge del procés dictamina la pauta que seguirà la companyia per conciliar els interessos privats dels creditors amb el dels propietaris. Mentre que l’objectiu dels primers és cobrar el que se’ls deu, els segons volen mantenir el negoci amb vida.

Els empresaris hauran de vendre màquines, immobles, fins i tot patents, per aconseguir diners. Necessiten sang nova per recuperar el pacient. És un procés complicat, que dura entre 2 i 3 anys, i barreja l’art de la comptabilitat forense amb la literatura jurídica.

La complexitat d’aquesta fase desanima als aficionats. Per això Joel Greenblatt explica que el millor és estudiar les corporacions que superen el concurs de creditors i tornen a la borsa. Segons el llibre “You Can Be a Stock Market Genius”, les accions que tornen al parquet són atacades pels venedors.

Com en un spin-off, hi ha característiques tècniques que pressionen el preu de les accions a la baixa. Un possible cas és que alguns antics creditors es transformin en accionistes, degut a un bescanvi de bons i obligacions per participacions de la companyia. Aquests inversors accidentals no tenen ni la més remota intenció de quedar-se a llarg termini a la borsa.

Per altra banda, malgrat el canvi de imatge, amb majúscules, que s’ha executat durant el concurs, l’empresa encara arrossega els antecedents que la van dirigir al desastre. Per això el seu retorn a les places financeres és discret. Fa el mateix efecte que la publicació d’un disc d’un cantant que va defraudar al públic amb l’anterior.

El gegant General Motors va tornar a la borsa després de ser intervinguda pel govern nord-americà. Mesos més tard, el 1 de novembre de 2014 ho va fer també Kodak; la multinacional tecnològica de referència del segle XX. Ambdues notícies van tenir menys repercussió que l’estrena d’un start up que mai ha registrat beneficis: Twitter.

Cap de les dues té tant glamour com la tecnològica que s’acaba d’estrenar. Ni Apple ni Volkswagen entraven a les llistes dels analistes quan els seus números s’acostaven a la fallida. Creure en elles era una predicció contra corrent, una inversió contrària. Però no per això s’havia de descartar.

This post is also available in: Castellà

Escriu un comentari

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.