Abans de l’any 2008, no érem rics

A la bifurcació del carrer de Sants de Barcelona amb el d’Arizala, en un perímetre de menys de 100 metres, es reuneixen tres botigues que compren i venen diferents productes. Per l’afluència que tenen cada dia, sembla que s’estiguin morint d’èxit. En els aparadors hi ha una guitarra Stratocaster, un casc d’esquí, tauletes digitals de diferents marques, rellotges i fins i tot bijuteria que algú ja no necessita. Quantes aficions i regals s’ajunten en tan poc espai! Si els antics propietaris s’han venut tot aquest material, senyal que no s’ho van pensar dues vegades el moment de comprar-lo.

Al principi de la crisi econòmica es van posar de moda algunes frases que definien el bon moment econòmic d’Espanya de principis de mil·leni. “El més important era tenir 20 vestits d’Armani”, repetia el doctor en economia Santiago Niño-Becerra. Malgrat no tots vam omplir l’armari amb la mateixa marca, substituíem el mòbil d’última generació constantment. Els reportatges van alimentar la idea que “érem rics” i ens van elevar a l’altura de figures emblemàtiques, com un Rockefeller o un Rotschild, però l’aparició de botigues de segona mà ara ens demostren que només vam estirar més el braç que la màniga.

Ray Dalio és qui descriu, amb més claredat aquest tipus d’escenari econòmic, el mateix amb el que ens despertem cada matí. El gestor de Bridgewater Capital anomena a aquesta fase “Despalanquejament i disminució relativa, que costa d’acceptar” en el document “Why Countries Succeed and Fail Economically”. El que descriu no és precisament enginyeria financera, sinó el relat de milers d’històries que es troben a la vida diària. Immobles sencers en venda a una banda i material de segona mà a l’altra. En termes financers es tradueix com un reducció important del deute familiar. Així el globus s’està desinflant.

Segons el document de Bridgewater, abans la percepció de la nostra riquesa era superior a la realitat. Estàvem encegats i gastàvem per sobre de les nostres possibilitats, com si la festa no s’hagués d’acabar mai. Fins l’any 2007, ens pensàvem que érem rics però ens estàvem tornant pobres. Encara que el president Zapatero ens classifiqués en el top de la Fórmula 1. El cert és que cada individu era molt car d’alimentar; gastàvem i gastàvem, no solament a través dels sous, també a través d’hipoteques i préstecs. Les nostres necessitats anaven molt més enllà de la compra setmanal i algun regal, els nostres capritxos no tenien fi. El documental “La Reina de Versalles” és un GRAN exemple.

Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, el passat mes de gener les families van registrar el nivell més baix d’endeutament des de l’any 2006, amb un total de 781.487 milions d’euros. Moltes guitarres s’han venut en botigues de segona mà per arribar fins aquesta cota. Ara preocupa la deflació, la possible prolongació de la caiguda de preus, que acabi en un espiral de disminució de la producció empresarial i, com a conseqüència, els salaris.

Per resoldre aquest conflicte, la població ha de consumir. No és una opció, és una obligació. L’economia té aquestes ironies; ara és el moment perfecte perquè, els que puguin, sol·licitin un préstec i es comprin una bateria, un banjo o una màquina de massatges pels peus. Així tot tornarà a començar.

   

This post is also available in: Castellà

One Comment

Leave a comment

Escriu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.