L’art d’invertir en art contemporani

“No esperi que li agradin les obres que veurà” diu l’economista Don Thompson quan es refereix a les fires d’art i és un consell curiós, sobretot pels que volen entendre aquest món i els visitants d’aquestes exposicions, com ARCO, la fira d’art contemporani de Madrid.

Malgrat el que diguin els artistes, l’art és un producte comercial i les fires són els esdeveniments que confirmen aquesta situació. Els assistents s’hi passegen com qui fa la compra setmanal en el supermercat, i els marxants i col·leccionistes intercanvien peces com ja feien els seus predecessors en el segle XVII.

El concepte, que ha introduït la societat actual, és el concepte d’art com a vehicle de inversió. Per això alguns compradors es fixen en un tapís, una escultura o un segell, amb la única intenció de tornar-la a vendre.

No és casualitat que Banc SabadellCaixabank figuressin a la llista de patrocinadors de la fira d’art contemporani de Madrid. En els últims vint anys les entitats financeres, com UBS o Deutsche Bank, han assessorat als clients VIP sobre art per diversificar les seves fortunes.

Els rics tenen diners però poc temps. Per això, en un mercat tan opac com arriscat, el millor és tenir un equip exclusiu a la seva disposició que els pugui guiar. Per qui no té aquesta sort, aquests són alguns detalls d’aquesta indústria tan creativa:

El mercat de l’art no és la borsa

Al contrari que el mercat de capitals, als marxants, col·leccionistes i altres intermediaris que formen la pintura del mercat de l’art, ningú els exigeix informació detallada de les seves operacions. Les transaccions executades en cases de subhastes, com Christie’s o Sotheby’s, i els catàlegs virtuals, com el de Artprice, ofereixen una falsa impressió de transparència, però només són la punta del iceberg del negoci total.

Ben Lewis va denunciar en el documental “La bombolla de l’art contemporani” la manipulació dels preus que hi ha en aquest mercat. Als compradors amb més recursos podrien sostenir la cotització de les obres dels artistes, mitjançant el control dels estocs. El milionari Larry Gagosian, per exemple, és el principal inversor i patrocinador de la obra de Damien Hirst

Invertir per amor a l’art

Una gerro asiàtic, que decora un menjador, garanteix un benefici emocional insubstituïble per un producte financer d’una oficina bancària. Ni la compra de dipòsits a termini, la inversió en lingots d’or o de Bitcoins desperta les emocions com ho pot fer una peça artística ben seleccionada.

Els economistes etiqueten les obres d’art com a béns posicionals. El valor de tenir un Picasso a casa realça el valor de l’obra, però també l’status del seu propietari. El valor de la marca de l’artista es mesura en funció de si els invitats són capaços de conèixer els noms i cognoms de l’artista.

Per desgràcia, la inversió artística és difícilment rendible. El lector potser recorda la última venta de “Tres estudis de Lucian Freud” de Francis Bacon a través d’una subhasta a Sotheby’s, per 142 milions de dòlars. Però aquesta transacció era un cas excepcional, diferent del que es pot extreure amb la inversió en artistes desconeguts.

Fins i tot els grans pintors han caigut en desgràcia a través de les subhastes. Ningú s’explica com “Le Grand Canal” de Monet es va comprar per 12 milions, l’any 1989, i Sotheby’s el va tornar a subhastar per 10,8 milions l’any 2005. Fins i tot un Picasso, venut el 1989 per 2,4 milions, es va tornar a vendre el 1995 per 827.000 dòlars.

Guia bàsica del col·leccionista aficionat

S’entén com a “art contemporani” qualsevol peça executada a partir de l’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial. En aquest escenari s’hi barregen autors morts i autors vius, uns més cotitzats que d’altres. En el cas d’ARCO, la majoria són artistes emergents que s’estan fent un nom a l’escena. D’aquests, menys de la meitat se’n sentirà a parlar d’aquí a 25 anys.

Tauró de Damien Hirst

Per a l’aficionat que vol iniciar la seva carrera polifacètica amb la inversió artística, Don Thompson dóna unes quantes pinzellades de com s’ha de començar en el llibre “El tiburón de 12 millones de dólares”.

Segons l’autor, la compra de peces d’artistes quasi desconeguts, els més especulatius, s’ha de tractar com la gestió d’una cartera d’actius; s’ha de diversificar. Millor 10 obres de 50.000 euros, que una de 500.000. Si l’inversor pensa en el curt termini, ha de seguir el valor de l’artista i els preus d’altres obres que es negocien i que s’exposen en galeries. Com qui segueix les cotitzacions a través de Bloomberg, però sense índex ni notícies per minut.

La obra primerenca del pintor o escultor és més rellevant i fresca, que la més madura. Thompson declara que s’han de mirar moltes obres perquè te n’agradi alguna, i a vegades un s’ha de fer la pregunta: “Quina d’aquestes obres robaria?”. Tot i així, les fires com ARCO, Art Basel o Maastricht, són segons ell “la pitjor manera de veure art”.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.