Pujades de la cotització de l’or, millor vistes des del retrovisor

Després d’anys de pujades i baixades, les possibles pujades de la cotització de l’or són un Hot Topic, tal com diuen els anglosaxons. Vist pel retrovisor, la perspectiva és prometedora: el preu de l’or va arribar a tocar els 1.900 dòlars per unça l’any 2011 i un sol fons comercialitzat, com l’ETF SPDR Gold Shares, va comercialitzar fins a 62.000 milions de dòlars amb aquest metall. Davant la incertesa del futur, els desitjos per aquest nadal és que el passat d’aquest actiu es repliqui.

El present d’aquest mercat, en canvi, és dur. La demanda d’or entre països i per sectors ha disminuït en els últims trimestres i el segment que més pressió ha exercit ha sigut la comercialització d’or destinada a inversió. Sumat amb les Reserves dels Bancs Centrals, són els participants que no utilitzen el metall com aplicació industrial sinó que l’intercanvi està pensat per mantenir el valor de les inversions en un actiu refugi.

Segons l’últim informe del World Gold Council, la demanda d’or del tercer trimestre de 2013 va registrar els 37.035 milions de dòlars, unes 868,5 tones. Això significa una reducció d’un 37% respecte el mateix trimestre de l’any 2012. Mentre que els sectors industrials han mantingut el tipus, tot i tenir menys pes que en el mercat de la plata, els inversors són els que han abandonat l’escena, amb una disminució d’un 65% de les compres.

Les incerteses sobre la recuperació d’algunes economies europees, com Espanya, Grècia o Itàlia, i el futur del programa del Quantitative Easing de la Reserva Federal dels Estats Units, fan pensar que l’or recuperarà el paper protagonista de valor refugi. Augmentarà la demanda i s’allunyarà dels 1.200 dòlars on es troba actualment. El metall i els participants de la cadena de producció, com les corporacions mineres, replicaran experiències passades.

Els gestors d’inversions avisen: el comportament de la commodity, anys enrere, va ser un fenomen aïllat. A la pràctica l’or no serveix millor que altres actius com a cobertura contra la inflació. A més, històricament, les accions i les participacions empresarials han registrat rendiments superiors a l’augment de la cotització de l’or, de fins un 9% de mitja anual, en comparació amb un 7% del metall.

Partint d’aquest màxima, les corporacions mineres podrien centrar l’atenció de l’estalviador. Han disminuït el marge operatiu, o fins i tot registren pèrdues amb comparació a la resta de títols del parquet. En algun moment hauran de tornar a presentar xifres positives. Aquest és un assumpte delicat, doncs es tracten d’empreses lligades a una commodity. El seu producte no té avantatges competitius i depenen de la disminució de costos i la monopolització dels recursos naturals per rivalitzar contra els competidors. La cotització de l’or és el que continua manant per sobre d’altres variables.

La qüestió central en el mercat del metall, com a conclusió, són les perspectives de futur. Saber si les incerteses, que es resoldran a curt i mitjà termini, poden tenir prou impacte com per fer perdre l’interès dels inversors per altres actius com són els bons, les accions o guardar els estalvis en un dipòsit. El mercat de l’or demana grans conflictes per tornar a oscil·lar com ho va fer en el passat. Demana una crisi financera, per exemple.

This post is also available in: Castellà