Torna el gegant, General Motors torna a la borsa

El dilluns 9 de desembre de 2013 el govern dels Estats Units va anunciar la venda de la participació restant de General Motors. Abandonant l’empresa d’automòbils a les mans del mercat, es va posar en qüestió la frase “el que és bo pel país es bo per General Motors i viceversa” atribuïda a l’ex-conseller executiu de la companyia Erwin Wilson.

Mentre que el contribuent nord-americà ha perdut més de 10.000 milions de dòlars amb l’operació de rescat, els hedge funds Hayman Capital i Greenlight Capital es freguen les mans per la futura revaluació dels títols a Wall Street.

General Motors s’ha incorporat a la borsa després d’un procés dur de suspensió de pagaments, que requeria recompondre un balanç amb 172.810 milions de dòlars de deutes i 82.290 milions d’actius. La reconversió, amb èxit, s’ha guanyat adeptes entre els seus inversors. Un d’ells, Kyle Bass, exposava a Harvest a principis de desembre el seu optimisme anunciant un potencial per a les accions de General Motors de més d’un 30%.

   
El difícil canvi de segle

Ningú hauria dit el mateix fa deu anys. La productora de marques com Opel o Cadillac vivia temps difícils, fins i tot abans de la crisi del sector. L’any 2005 va registrar 10.600 milions de dòlars de pèrdues i les vendes a Amèrica del Nord, el seu segment geogràfic més important, s’estaven estancant. A l’empresa dirigida per Rick Wagoner se l’acusava de executar una estratègia basada en la comercialització de cotxes pesats, d’alta cilindrada, pensats per a la nombrosa família americana.

Els mals moments de la indústria del motor, lligada a la recessió del país, va enganxar a la corporació de Detroit amb una butxaca foradada. No tenia efectiu suficient per pagar proveïdors ni creditors. El paper estratègic de la multinacional ja havia obligat a l’administració de George W. Bush a facilitar-li un préstec pont, a finals de 2008, però el Govern presidit per Barack Obama es negava a rescatar-la. El contribuent ja en tenia suficient amb pagar els plats trencats del sector financer i del sector immobiliari.

La pressió més important de la multinacional es trobava en el seus treballadors; General Motors comptava amb 92.000 empleats i, el pitjor, obligacions financers amb més de 500.000 jubilats. Finalment, i sembla que a contracor, l’Estat va comprar el capital privat de la companyia per iniciar el seu rescat; la suspensió de pagaments del grup s’anunciaria un dia després, el 1 de juny de 2009. Els Estats Units es van convertir amb el principal accionista de l’empresa, amb la compra d’un 60% del total del capital i una injecció de 49.500 milions de dòlars. Canadà i l’estat d’Ontario eren els segons accionistes de la fila.

Un cop dur pel que havia estat la insigne del país des de l’any 1908. General Motors va representar el triomf de l’esperit industrial i després de la Segona Guerra Mundial, als anys 50, va ser una de les empreses cabdals del capitalisme nord-americà. Va arribar a ocupar un total de mig milió d’empleats a les seves fàbriques, i un de cada dos automòbils venuts als Estats Units formaven part d’una de les marques del grup. El seu volum de negoci doblava el de Standard Oil, la seva precedent. A la borsa, va formar part del índex Dow Jones més de 93 anys, des del 1915.

El silenci de General Motors

A partir del mes de juny de 2009 l’administració Obama havia d’ocupar-se de la reanimació d’un gegant industrial. Per aquesta labor va seleccionar a Steven Rattner, qui també s’ocuparia de tornar a posar en marxa Chrysler, intervinguda a la vegada per l’estat. Rattner era un especialista en adquisicions i fusions de Wall Street, fundador de The Quadrangle Group, especialitzat en el que Malcom Gladwell anomena “Comprar, fixar i tornar a vendre”. Aquest és un dels motius perquè el procés de suspensió de pagaments del grup motoritzat, aleshores conegut despectivament com “Government Motors”, va ser diferent que el procés habitual de suspensió, que passa per la negociació amb els creditors i els proveïdors.

L’equip de Rattner, constituït per una dotzena de persones, va concentrar-se en dividir la corporació en dos: la part bona i la part dolenta. Una englobava el conjunt de deutes, factories que l’empresa no necessitava, marques disponibles per a la venta i altres actius que no s’utilitzaven. A aquesta se la va etiquetar com a “Vella GM”. Els millors actius del grup es van transferir a la “Nova GM”, un nova societat pertanyent als contribuents del país. En aquest procés es van vendre marques històriques de la companyia com Hummer o Saab. Mentre que a la marca Saturn i a l’emblemàtica Pontiac se les va deixar morir. Chevrolet, Opel, Cadillac i Buick van sobreviure al procés. El Gobern també va obligar a l’equip directiu del grup a retirar-se. Rick Wagoner va ser substiuit per Daniel Akerson. 

Desmantellada l’empresa, amb un canvi d’imatge en consonància, General Motors va tornar la borsa el 17 de novembre de 2010. La rebuda inicial del parquet va ser optimista i la captació total de la oferta inicial va ser de 20.100 milions de dòlars, tot i així, la felicitat no va durar. Als inversors els preocupava l’evolució de les vendes de cotxes global del grup, que només a Europa l’any 2012 va registrar 1.800 milions de dòlars de pèrdues. L’acció se’n va ressentir i va perdre la cotització de 33 dòlars inicials.

El gestor d’inversions de Greenlight Capital, David Einhorn, va ser el primer en donar un vot de confiança a la companyia en el Value Investing Congress de l’octubre de 2012. Amb raó, denunciava l’estigma que s’havia guanyat General Motors en el mercat. Perquè estava parcialment nacionalitzada, perquè havia estat a punt de fer fallida una vegada, per la mala situació del mercat europeu… Hi havia mil raons perquè la comunitat financera desconfiés. Einhorn, en canvi, li donava un vot de confiança, precisament pel procés de resurrecció i com s’havia dut a terme. Des de llavors, el preu de les accions ha crescut un 60%.

El següent a la llista en creure amb l’empresa automobilística ha sigut Kyle Bass, fundador de Hayman Capital, qui ho ha fet públic aquest mes de desembre. En un cas que etiqueta de “situació favorable en un ratio de benefici per risc”, el gestor localitza possibles catalitzadors que poden catapultar el valor de la companyia. A l’anàlisi ja anunciava que un punt favorable era la possible venda de la participació del govern. Però també confia en la diversificació geogràfica, que s’aparta de la concentració en Amèrica del Nord i també la possible introducció dels títols en el selectiu borsari Standard & Poor’s 500.

Tots aquests són possibles incentius perquè l’acció es recuperi i les mans privades, els accionistes, se’n puguin beneficiar. Mentrestant, els Tresor públic ja ha registrat milers de pèrdues, a part d’hores de gestió, en revifar la multinacional. Tot per mantenir un sector industrial centenari, que es considera estratègic per antonomàsia.

 

This post is also available in: Castellà

7 Comments

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.