L’inversor i la opinió pública

A les rambles de Barcelona corre un personatge curiós: vestit amb túnica, descalç, aixeca un cartell que exclama el judici final. “Arrepentiros!”, exclama als turistes russos, als erasmus que estudien a la facultat de traducció i interpretació o al treballador del Liceu. Tant li fa qui sigui. I a ell ningú li critica els seus missatges i, els que tenen una mica de memòria, tampoc li demanen explicacions sobre les seves profecies sense complir. Encara que el món hauria d’haver vist la seva fi el 31 de desembre del 99, del 98, del 97, i així fins els anys 80.

Els lectors impassibles, no fan crítica. Aquests lectors impassibles son els mateixos que llegeixen la premsa econòmica? Ho sembla!

Cada dia s’escriuen més anàlisis, opinions i recomanacions. La informació abunda. Alguna és encertada i, moltes d’altres, són equivocades. Queden gravades a la xarxa – “el núvol” – però, en canvi, els lectors no recorden i ni es queixen per la mala informació passada. Un dels motius d’aquesta tolerància a la desinformació és que les prediccions dels gurús segueixen un patró convencional, que no es desvia de la norma.

En un context de crisi, els experts segueixen el ritme i prediuen més males notícies. Si les notícies són bones i els mercats financers van sobrats d’optimisme, ningú s’escolta els mals auguris. Els gurús segueixen a la multitud i parlen de brots verds, sense dubtes.

Els pronòstics dels experts es mantenen en un interval d’una desviació estàndard, amb un acusat biaix positiu, tal com dirien els tècnics estadístics.

El Dow Jones a 36.000 punts

Relacionat amb la borsa, seguir aquest estil conservador és una forma d’evitar les alarmes. No és el mateix considerar que demà l’índex Standard & Poor’s 500 baixarà un 0,5%, que fer com James K. Glassman i Kevin A. Hassett a principis de mil·lenni quan van avisar que el Dow Jones arribaria als 36.000 punts.

Això és tenir valor! Res de mitges tintes. I si ho haguessin encertat?

Amb l’avantatge de la visió històrica podem fer-nos un fart de riure sobre aquesta anècdota. Però predir un fenomen, aleshores creïble, requereix tan valor com posar-se en situació, abans d’aquell horrorós setembre de 2008, i anunciar que s’aproximava la pitjor crisis financera dels últims vint anys.

Van haver-hi profetes que van anunciar la fi dels bons temps. Gestors d’inversions i economistes amb opinió pròpia. Però, tal com adverteix Nassim N. Taleb a “Antifràgil” sobre el paper d’aquest personatges: veritas odium parit (la veritat implica odi).

El mercat no accepta aquells que gosen enfrontar-se al credo popular. Els destrossen fins a la sacietat i, si fallen, seran humiliats.

Si no tenen raó tampoc tenen premi, poden treure algun benefici personal, però les seves opinions seran oblidades.

Els experts que triomfen són persones responsables i fan el que s’espera d’ells; dir les coses serioses que esperen que diguin. Per la televisió, pels escrits del seu blog personal, per les xerrades que donen en format de conferències per totes les poblacions del país. Els professionals de les prediccions expliquen els rotllos que el públic està disposat a escoltar.

La opinió pública no vol ni alarmes ni sobresalts.

Els turistes de la Rambla no es sorprenen pel profeta de la túnica que anuncia l’apocalipsis. Ni els crida l’atenció. S’alarmarien si ho anunciés el president del govern, però no és gens estrany que ho faci aquell individu de la túnica. I si s’equivoca, no hi ha res a criticar. Tot el que escriu, ho fa dins de la normalitat del seu context.

El que si cridaria l’atenció dels transeünts seria que el profeta anunciés: “Dow Jones a 36.000 punts”.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.