Fannie Mae i Freddie Mac, ressuscitaran els culpables de la crisi immobiliària?

Als carronyers que vigilen Wall Street no se’ls ha passat per alt la oportunitat de repetir un èxit de beneficis, com el que els va proporcionar la caiguda i resurrecció de American International Group (AIG). Si la multinacional d’assegurances, rescatada pel govern, va reportar milions de beneficis als inversors de post-crisi, per què no ho poden aconseguir les institucions “en coma” que alimenten el sector immobiliari nord-americà, Fannie Mae i Freddie Mac?

Tant la Federal National Mortgage Association (Fannie) com la Federal Home Loan Mortgage Corporation (Freddie) tenen un do únic; el de comprar préstecs hipotecaris i convertir-los en inversions de consum amb el segell de qualitat del govern dels Estats Units. S’encarreguen de difuminar el risc inicial dels deutors.

Gràcies a aquestes entitats, fins l’any 2008 els petits bancs tenien una alta tolerància a donar préstecs a personatges de dubtosa solvència. Al darrera d’una mala hipoteca sempre hi havia un Mac o una Mae disposada a comprar-la i a empaquetar-la amb forma d’inversió per algun interessat del Upper East Side de Nova York.

“Són el sistema” deia el gestor de Fairholme Funds, Bruce Berkowitz, en una entrevista concedida a la CNBC, per defensar la seva compra d’accions preferents, de Fannie i Freddie, per valor de 500 milions de dòlars. La participació majoritària de la seva cartera. Aquest, juntament amb Richard Perry, de Perry Capital, són la cara visible del grup de partidaris que creuen que als Estats Units és necessària l’existència d’entitats quasi-públiques que converteixen hipoteques en actius financers – el que s’anomena “titulització”. Un concepte que xoca amb la proposta de llei Protecting American Taxpayers & Homeowners Act, que va arribar el juliol passat al congrés amb la intenció d’exterminar les dues empreses.

Fannie Mae i Freddie Mac, rescadates de la crisi

A Fannie Mae i Freddie Mac la premsa ja les tenia calades abans del fatídic 8 de setembre del 2008, quan van passar oficialment en mans del sector públic. “No hi havia cap agència del govern que operés d’una forma tant rim bombant” escrivia Jonathan R. Laing a Barron’s, “gastaven milions de dòlars en donacions a polítics i a empresaris”.

A més, els estats comptables es manipulaven per ajustar els beneficis als objectius trimestrals, així els executius podien engreixar els seus sous a base de primes.

La situació es va fer insostenible a principis de setembre de l’any 2008, setmanes abans de la fallida de Lehman Brothers. La dubtosa qualitat de les hipoteques que figuraven en la cartera de les dues entitats i la cadena sísmica que havia produït la caiguda d’altres gegants, com Bear Stearns, demanava una actuació ràpida de les autoritats governamentals. No hi havia un programa específic que dictés el grau d’actuació per aquest tipus de situacions, però s’havia de fer alguna cosa.

En una operació orquestrada entre la Reserva Federal i el Departament del Tresor nord-americà, els contribuents dels Estats Units van convertir-se accidentalment en propietaris de les dues intermediàries d’hipoteques més grans del món, amb una compra d’accions al mercat que representaven el 80% del capital social. Es van injectar 100.000 milions de dòlars a cada empresa. A la borsa només va quedar una participació simbòlica amb forma d’accions preferents, que van cotitzar durant anys per sota del seu valor comptable.

La nacionalització de la companyia d’assegurances AIG es faria una setmana més tard, el 17 de setembre de 2008, per un excés de palanquejament en derivats financers, els famosos CDS. Van obligar a la multinacional a desinflar-se. Va passar per un fort procés de reestructuració per captar efectiu i es van dirigir els esforços del negoci al nucli de l’activitat. Es va acabar aquella obsessió amb productes estrambòtics.

L’estat va culminar la privatització l’any 2012 amb un registre de 23.000 milions de dòlars de beneficis, després d’una despesa inicial de 155.000 milions a compte dels contribuents. La satisfacció amb el resultat s’ha vist a la borsa, on les accions han doblat el seu valor en qüestió de dos anys.

Els hedge funds esperen que Freddie Mac i Fannie Mae segueixin la mateixa estela. Caiguda, recuperació i resurrecció. Els resultats de l’últim trimestre suggerien al govern a fer un cop de cap, ja que van registrar un benefici global de 15.100 milions de dòlars. El Departament del Tresor repetiria, èxit rere èxit, el procés de privatització. No obstant, la qüestió no és tècnica sinó fonamental. És necessària la presència d’institucions privades, que concentrin el risc financer nacional, i a més estiguin emparades pel govern del país?

“La seva reputació s’ha tornat massa tòxica perquè continuïn existint” recrimina el gestor d’actius de Guggenheim Partners, Jaret Seiberg. El rescat, la intervenció de les autoritats mitjançant diners públics, és un concepte que no va agradar en el seu moment als contribuents americans. El mateix que ha passat a Espanya amb la xarxa de caixes enganxades a les inversions immobiliàries, per les que s’han fet mans i mànigues per sostenir-les.

Als Estats Units, mentre esperen la resolució de la proposta de llei que compta amb un 23% de probabilitats que s’executi, es mantenen les visions enfrontades. És un cara o creu. Els gestors de fons d’inversió esperen incrementar rendiments amb el pessic que s’ha mantingut a la borsa, amb forma de participacions preferents i demanen una oferta pública. Els contribuents, en canvi, no volen negocis que juguen al mercat liberal quan tenen les cartes bones.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.