Crònica de la bombolla de Internet del 2000

La bombolla d’Internet i la seva explosió és la més romàntica (i fascinant) de les històries financeres del últims anys. Com ho va ser la mania per les tulipes, que va viure la població dels països baixos durant la primera meitat del segle XVII. Si a nosaltres ens sembla ridícul que s’especulés per cultivar flors, és probable que els nostres besnéts tampoc entenguin quin sentit tenia comprar i vendre accions de pàgines web.

Aquest text neix com una reforma d’un article inicial, on vaig fer un breu resum del llibre “Bull! A history of the boom and bust” de l’autora Maggie Mahar. Mentre que aquest es concentrava en explicar tota la història dels mercats financers, des dels anys 50 fins a principis del 2000, la meva intenció és explicar el context i la lògica de la bombolla d’Internet.

L’any 2000 l’índex Nasdaq va arribar a registrar un nivell màxim de 5.132,52 punts, multiplicant-se per 5 des de l’any 1995. A partir de llavors, la cotització de les accions que el formaven va caure en picat. Els noms de moda com Yahoo!, Worldcom o AOL, abandonaven també els seus màxims i el selectiu, que reflectia la nova economia d’Internet, tardaria 15 anys a superar aquesta fita.

Des de la perspectiva actual, és difícil d’entendre aquesta eufòria. Per què posar diners en negocis que no donaven diners? Què tenia un “servidor d’Internet”, si ara ja no es fa ni servir? Encara que sembli impossible, els inversors van seguir la lògica absurda dels mercats.

   
El catalitzador: Internet

El concepte “Internet” va començar a sonar a mitjans de la dècada dels 90. Tot i que feia anys que s’havia desenvolupat, va ser llavors quan la gent de carrer vàrem sentir a parlar de les “pàgines web” o el “e-mail”. En algunes fires de tecnologia com el SIMO, que es celebrava cada any a Madrid, els estands més revolucionaris eren els que oferien als visitants diferents ordinadors per a “navegar per la xarxa”.

Això era completament nou. Ens semblava increïble que poguéssim escriure un text en un teclat, prémer una tecla, i que una persona a l’altra punta de planeta ho pogués llegir. Encara que, al final, acabàvem escrivint missatges pels amics que vivien a l’altra banda del carrer. Però això també ho trobàvem al·lucinant!

També era revolucionari el fet de poder-te informar de qualsevol cosa; ens descarregàvem documents de la Casa Blanca, de la CIA. A partir d’un “www.” i qualsevol cosa que ens passés pel cap, obteníem el que volíem. Era la nova era de la informació.

La suma de tantes i tantes dades desorganitzades va provocar el naixement, quasi natural, de directoris que ordenaven la xarxa. Primer eren llocs de recerca, que et classificaven diferents pàgines web, segons la seva temàtica. Més endavant, aquests directoris es van convertir en “portals” carregats d’informació. Es consideraven l’entrada imprescindible a Internet, on a més d’una biblioteca de pàgines, també oferien altres serveis virtuals: xats, correus electrònics, fòrums de discussió…

Portal Yahoo!

Portal de Yahoo! en els anys 90

 

Degut a la visibilitat d’aquestes noves plataformes virtuals, la seva fama es va catapultar immediatament a nivell internacional. Algunes de les pioneres van ser Yahoo!, Excite, Magellan, Altavista, Lycos i Infoseek. A nivell espanyol, Terra va ser la més famosa, tot i que va néixer amb el nom castís de “Olé”.

Entrar a la xarxa (o a l’hiperespai) requeria altres recursos, indispensables per a navegar. L’ordinador per suposat, però també ho eren les aplicacions que s’havien d’instal·lar, així com les telecomunicacions que feien possible les connexions. Mentre que els fabricant com Compaq o Dell van posar-hi la part física, Microsoft va ser sense cap mena de dubte el líder en el sector del software.

Aquest desplegament de noms, que mica en mica es van anar fent un lloc a les nostres cases, també ho va fer a les borses. Era una industria en expansió, destinada a canviar moltes vides i molts llocs de treball. Era evident que si eres un inversor amb ganes d’apostar per negocis amb bones expectatives de creixement, era l’indret ideal on posar els estalvis.

Els negocis de Internet

La revolució tecnològica primer ens va col·locar l’ordinador a les nostres cases. Dels despatxos d’executius, la computadora es va fer un lloc, mica en mica, a totes les llars. Segons Bill Gates, “un ordinador per a cada família” va ser la visió fonamental que el va incentivar a desenvolupar el sistema operatiu Windows. N’hi havia d’altres, com el iOS d’Apple, però sense cap mena de dubte la major quota de mercat se la va endur Microsoft.

L’any 1995, l’empresa de Gates va llençar la versió millorada del seu sistema operatiu: el Microsoft Windows 95. Com si es tractés de l’inici de les rebaixes de gener, la gent feia cua en els establiments que venien l’últim crit en sistemes operatius. Microsoft va vendre 40 milions de llicències, només en el primer any després del seu llençament. I, al Windows 95, el precedirien més versions; des del Windows 98 al Windows 10.

Els ingressos de la companyia eren tangibles i Bill Gates va passar a ser la persona amb la major fortuna del planeta. Entre els anys 80 i 90, Steve Jobs (Apple), Larry Ellison (Oracle), Marc Andreessen (Netscape) o Michael Dell (Dell), van ser alguns noms que apareixien constantment en les primeres pàgines de les revistes de negocis i de noves tendències en tecnologia.

Steve Jobs & Bill Gates

Steve Jobs & Bill Gates

 

Tot i el seu glamour, la majoria de companyies d’aquests magnats de la industria comptaven amb un model de negoci tradicional. El que classificaríem com a “vella economia”. Encara que eren desenvolupadors de software o hardware, a la caixa hi entraven diners perquè desenvolupaven un producte o oferien un servei. El client pagava i, a canvi, es quedava amb un CD-Rom amb una aplicació de retoc fotogràfic, per exemple.

Més difícil va ser d’entendre quan Internet i les seves plataformes van entrar en acció. eBay era una casa de subhastes, però quin percentatge arribava a guanyar de la gent que comprava i venia coses? Yahoo! tenia un portal, amb molts anuncis però també molts serveis. Quanta gent s’hi havia d’apuntar per arribar a tenir beneficis?

La respostsa a aquestes preguntes tenia menys rellevància en comparació amb els motius de pes per apostar en aquestes companyies. En primer lloc, els inversors disposaven de diners, gràcies a les polítiques expansives de la Reserva Federal, liderada per Alan Greenspan. Per altra banda, la lògica del mercat era: si hi havia tanta fortuna per fer en el sector tecnològic, la festa havia de seguir durant una bona temporada.

La bombolla i la festa dels números

Els mercats van acumular casos d’èxit, basats en el nou invent, i la eufòria es va fer evident. Cada dia la bombolla s’alimentava amb una notícia d’un nou ric, una nova compra milionària, un Elon Musk que venia la seva pàgina web a una gran corporació, o algun grup de joves que inventava un nou aparell en un altre garatge.

Si Microsoft havia venut milions de llicències del Windows, American Online (AOL) va convertir-se en el servidor líder que donava accés a Internet. Abans que les telefòniques agafessin el relleu, la tasca de connectar als usuaris amb la xarxa anava a càrrec dels ISP (Internet Service Provider) Independents. A més de navegar, l’oferta d’aquests players estava diversificada en serveis de correu, hosting de pàgines web o accés a grups de notícies.

L’any 2000, AOL sumava 25 milions de subscriptors i 100 milions d’usuaris tenien accés als seus serveis. El lema de Steve Case, el conseller delegat de la companyia, era “fes-te gran ràpid”. I així ho va fer, entre l’any 1995 i l’any 2000, els ingressos del grup es van multiplicar per deu i la seva cotització va créixer un 285%, de mitjana anual!

Però aquesta època daurada també amagava algunes realitats incòmodes. Segons Bull!, moltes empreses van utilitzar “trucs comptables” per incrementar artificialment els seus beneficis. Així, el seu creixement era constant i sempre a l’alça. Howard M. Schilit i Jeremy Perler entren en els detalls de les manipulacions comptables d’aquesta època en el llibre “Financial Shenanigans. How to detect accounting gimmicks & fraud in financial reports”.

AOL és un dels exemples de com la bombolla tecnològica es va inflar amb la comptabilitat creativa. El proveïdor d’Internet recorria al que es coneix com la capitalització de costos, amb l’objectiu de reduir l’impacte de les despeses i elevar els beneficis nets de cada trimestre.

Si a AOL li costava 40 dòlars adquirir un nou usuari – on s’hi sumava la publicitat i diferents costos inicials -, aquesta despesa es distribuïa durant tot l’any, enlloc de fer-ho quan sortien els diners de la caixa. L’empresa justificava aquest modus operandi perquè l’amortització s’imputava a la comptabilitat a mesura que el client utilitzava els seus serveis. El problema principal és que la mitjana de temps de vida de la majoria de els clients era de menys d’un any. Però, en la comptabilitat, els costos perduraven tot l’any. Aquest va ser dels instruments comptables que va permetre a AOL inflar el resultat d’explotació, mentre va durar la bombolla d’Internet.

Una altra pràctica habitual durant aquella dècada era la utilització dels ingressos no recorrents per inflar els resultats. Les cotitzades utilitzaven els moviments excepcionals, com un ingrés puntual. IBM, per exemple, va registrar un benefici extraordinari de la venta d’un negoci, per 4.000 milions de dòlars, per camuflar les despeses de tot l’any.

Per altra banda, durant els 90 també es van posar de moda les “stock options”. Consisteix en el pagament d’un percentatge del salari dels executius en opcions de compra de les accions de la companyia. Això permetia compensar als empleats, sense deteriorar directament el compte de resultats. Tot i així, l’exercici de les stock options requeria emetre noves accions, que es traduïa en la dilució dels beneficis entre els inversors. A més, per disposar d’autocartera, l’empresa havia de dirigir-se al mercat a comprar els títols a preus d’escàndol.

A diferència d’empreses tradicionals com IBM, a la bombolla d’internet hi havia models de negoci que tenien data de caducitat. American Online era un ISP, que tenia els dies comptats perquè s’acostava la imminent oferta de banda ampla dels operadors de telecomunicacions. Aquesta amenaça imminent, i gràcies a la seva capitalització borsària, és el que va conduir a la mega fusió entre AOL i Time Warner, una operació valorada en 350 mil milions de dòlars, segons Robert F. Bruner a “Deals from Hell. M&A Lessons that rise above the ashes”.

“La primera empresa de l’era de Internet i les comunicacions” va batejar la nota de premsa emesa per les dues multinacionals. Recordo que a la fotografia, Ted Turner i Steve Case encaixaven la mà, en el que es va anomenar com la primera fusió sense corbata! Anys més tard, l’acord va resultar pèssim, sobretot per a Time Warner. La premsa va recapitular i va passar a anomenar-ho com “el pitjor acord de la història” o, simplement “el més gran i més estúpid moment de tota aquella era”.

Aquest probablement va ser el colofó de la era d’Internet. Que el Nasdaq explotés a la xifra dels 5.132,52 punts és inexplicable. Tant, com entendre perquè un dia els holandesos es van llevar i van deixar d’estimar a les tulipes. O, almenys, ja no les consideraven una font de desig o valor. A principis del 2000 aquella generació es va adonar que una plataforma d’Internet, plena d’anuncis i banners que inundaven la pantalla, no tenia perquè ser una font de riquesa.

Més endavant apareixerien noves formes de fer negoci, en el retail (Amazon), la recerca de pàgines (Google/Alphabet), les noves xarxes socials (Facebook) o, fins i tot, en l’entreteniment online (Netflix), però ja seria la història d’una altra bombolla…

 

This post is also available in: Castellà

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.