Rogoff i Reinhart. Cremem-los a la foguera!

Excel

“Un economista de 28 anys troba un error de càlcul en les teories que defensen les retallades”. Aquesta notícia publicada el 19 d’abril va iniciar un fenomen viral. L’Ara va fer una bona feina per desprestigiar els estudis realitzats per Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart. En vaig sentir a parlar al Twitter, al Facebook, a la pàgina web del diari. Més d’un conegut m’ho va comentar.

Com que acostumo a desconfiar dels titulars d’aquestes característiques, vaig investigar sobre els protagonistes dels fets. Els dos autors es trobaven a la llista d’autors que havien passat dies sobre la meva tauleta de nit. Eren els mateixos que van publicar “This Time is Different: Eight Centuries of Financial Folly”, un recull d’anàlisis basats en vuit segles de dades econòmiques.

Això pel diari era secundari. El més important és que eren els artífexs d’un estudi, entre tants d’altres, que justificaven les tesis d’austeritat. No només consideraven que l’acumulació del deute dels països era perjudicial, sinó que van indicar exactament el percentatge de no retorn. A partir del 90% de deute sobre el PIB, segons ells, un país no pot créixer. Eren els economistes que es col·locaven al bàndol de les eleccions impopulars portades a terme pels grans dirigents financers, com els caps de l’FMI o de la Unió Europea.

Malauradament, els anàlisis de la teoria de la garreperia estaven mal configurats a la fulla de càlcul. Ja ens entenem, l’Excel. A més, no va ser un catedràtic emèrit, ni un conseller de cap institució, el que va descobrir l’error. Segons l’Ara, va ser la resolució d’un noi de 28 anys. Un jove estudiant, van escriure. El rotatiu va pintar el quadre necessari perquè aquests estudis caiguessin en la misèria.

Reflexionar si un jove de vint-i-vuit anys pot fer descobertes d’aquest tipus, o no, és irrellevant. De fet, continuo pensant que el protagonista Thomas Herndon, no és un estudiant tant jove. Jo amb vint-i-tres ja tenia el títol d’economia a les mans. La qüestió és que la opinió pública s’ha encarregat, en aquest cas com en tantes ocasions, de trobar un culpable concret que resolgui un gran problema.

Com que no agraden les solucions dels governs, la culpa és dels analistes i els economistes. Ells han aplicat malament la fórmula, ja tenim un màrtir per torturar. Abans a les bruixes se les cremava per guarir alguna malaltia desconeguda. Els inquisidors tampoc anaven gaire lluny, intel·lectualment, per trobar solucions als problemes dels seus temps.

Ara els defensors de la fe, com els diaris, també fan els possibles per guiar el camí, a més de mantenir la seva posició i generar un feix d’ingressos per seguir publicant. L’ Ara no en va tenir prou amb la notícia sinó que va prometre a tots els lectors un anàlisi detallat, a la versió de pagament, del conegut Nobel d’economia Paul Krugman. Una altre punt afegit en contra de Rogoff i Reinhart.

A l’editorial del diari li reclamo un esforç extra. Ja posats a fer tanta crítica constructiva, que prenguin el relleu del sant ofici amb tota regla i distribueixin l’article gratuïtament. Si volen fer de pamfletistes, que ho facin amb més humilitat. No hi veig cap mèrit, que valgui un duro, en copiar les opinions del Sr. Krugman publicades en el New York Times, per distribuir-los traduïts en la llengua de la “terra”.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.