A la salut de Nostradamus! (“La fi del joc” segons Raoul Pal)

M’arriben missatges pessimistes contínuament: a través del mòbil, alguns subliminals que em resisteixo a entendre i d’altres en forma d’argument de mitja hora d’algun expert de barra de bar. A vegades m’ho crec i prenc seriosament, en algunes ocasions em porten fins al punt de la reflexió, i en altres casos, presentacions com aquesta, m’ho prenc com simples acudits.

Un tal Raoul Pal, conegut ben segurament en el seu àmbit i en el seu territori d’acció, fa tota una dissertació de trenta-una diapositives on la paraula “terrorífic” es veu repetida vàries vegades, com també el “no” – “no” això, “no” allò altre… – i imatges de desastres naturals que expliquen el que vaticina com “el final del sistema”. Espanta i amb una força imponent.

Els monstres de l’horror utilitzats pel senyor Pal per estendre el pànic són ben coneguts per tota l’audiència revolucionària que busca canvis de models i banderes vermelles onejant al vent: els derivats, el deute, la prima de risc…. etc. I el canvi de sistema suposarà canviar tot el món com el coneixem ara, i ens farà tornar en un punt inicial, aproximadament 3.000 anys enrere.

Uau!

Ni antecedents, ni una base on aferrar-se, fora del sentit comú, la única designació interessant és que havia treballat a Goldman Sachs i pública en un lloc suposadament seriós com el BusinessInsider, com per donar-nos un alliçonament sobre el sistema financer i dir-nos com de malament està tot.

Recopilant unes quantes dades i seguint a aquest entusiasta de la tragèdia, s’arriba a la conclusió que cada generació ha tingut quasi l’honor de tenir la seva pròpia extinció, com també un apocalipsis personalitzat i a la seva manera.

Això em recorda la novel.la Q, una gran història on el personatge segueix en vàries ocasions a evangelistes i predicadors, “enviats de la llum”, que prometien noves eres a tots els seus seguidors a finals de l’edat mitjana. La única diferència amb el nostre amic Paul, és que aquests quan s’equivocaven eren penjats de la torre més alta de la catedral, i els deixaven allà podrint-se acompanyats d’aus de la seva mateixa espècie. Ara, en canvi, en una societat “culturalment” més avançada, a aquesta colla d’estafadors, no només no els pengem de la torre més alta, sinó que els hi instal.lem un despatx ben condicionat i els designem assessors, consellers, o en el pitjor dels casos, ministres d’economia.

Escriu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.