De Grècia a Japó: Especulacions contra l’imperi del sol naixent

Deien que Japó s’enfonsava i fa més d’un any que aquest tema ja s’infiltrava, discretament, en entrevistes televisives. Havia sentit parlar del tema, però les grans notícies eren Grècia i Europa i ningú tenia cap tipus d’interès en considerar seriosament aquest problema, i menys encara tractant-se d’un focus tant lluny de l’acció. Total, ja en teníem més que suficient amb els nostres problemes.

Kyle Bass, gestor de patrimonis de Hayman Capital, representant de la formada camarilla d’inversors que una vegada van apuntar amb encert l’objectiu de les subprime com a possible causa de la pròxima gran crisi, ara dirigia la seva mà acusadora a l’altre banda del mar; al país del sol naixent. Tots ens vàrem oblidar del tema fins que David Einhorn, un altre beneficiat de les subprime, va senyalar Japó com una possible bomba de rellotgeria i també inversió estratègica pel seu fons Greenlight Capital. No eren els únics “preocupats”. Dimarts passat l’agència de valoració Fitch va rebaixar un punt la qualitat creditícia – la nota – del país a A+. Era un espant pels mercats i les finances internacionals però podria haver sigut molt pitjor. Continuava encara uns punts per sobre de la qualitat creditícia de Espanya, Portugal, Itàlia o Grècia.

Personalment, tinc la sana impressió que quan algú em parla de Japó ho fa referint-se a un vell conegut; algú de qui m’han parlat moltes vegades i per algun motiu han deixat de fer-ho. Sé que ha ocupat parts importants de la meva educació i, per desgràcia ha format part d’algun examen final d’assignatura. Em van introduir a la revolució japonesa i ensenyar, amb molt entusiasme, el mètode de fabricació de la companyia Toyota com a contraposició directe al model de producció automobilístic de Ford.

El just in time com a mètode de gestió d’existències era elegant i precís; òptim. També hi havien els keiretsu com a models d’organització empresarial al voltant d’una entitat financera.  Ara el sushi, el manga, la Sony o el Mario Bros. han passat a ser els grans substituts com a temes estrella del Japó. Sé que són diferents però no per això són mètodes d’estudi. En canvi la saviesa i les veritables revolucions provenen de Silicon Valley i dels seus gurus amb colls de cigne o camises hawaianes.

Anys enrere, acabada la segona guerra mundial, els nipons van fer un gran esforç per arrencar amb molta energia un petit país per qui ningú en donava ni un duro. Aproximadament, fins l’any ’73 van ser imparables. Després van passar a ser convencionals. Una bombolla financera i una d’immobiliària als anys vuitanta ho van frenar tot. I quan tots els experts, fent ús de les eines convencionals de control financer com els tipus d’interès, esperant un crash, una recessió i una recuperació, l’economia nipona va agafar una autopista completament diferent i es van estancar. La societat no consumia sinó que estalviava, i això no permetia una clara recuperació d’aquella situació. Se la va acabar denominant: recessió del creixement. Japó a diferència dels seus veïns asiàtics no va poder emergir, tot i el volum de despesa pública que es va destinar al desenvolupament d’infraestructures com a solució, juntament amb un sanejament a fons de la banca a principis de mil·lenni, als anys 90 se’ls va denominar “la dècada perduda”. Aquesta dècada fa més de 16 anys que dura.

En aquest context, després del prestigi obtingut per un conjunt d’estratègies macroeconòmiques més que encertades, es presentava Kyle Bass. Definia la seva nova teoria, ben lluny de l’huracà que està arrasant Europa, dient que les arques de l’estat japonès no aguantaran per gaire temps el manteniment d’una economia pausada i sense creixement, que es finança bàsicament a través d’una emissió constant de deute – bons de l’estat – a preus massa barats.

Els baixos tipus d’interès i que la demanda sigui el mateix mercat nipó – la demanda interna – fa que el finançament de l’estat sigui tant barat.  El destí de les entrades d’efectiu que rep l’estat japonès és la despesa pública en construcció de infraestructures, estímuls econòmics mitjançant la impressió massiva de moneda al mercat – els denominats Quantitative Easing (QE) -, i les subvencions directes a empreses estratègiques. A la llarga l’estat s’ha inflat de tal manera que el deute per producte interior brut ha arribat al 200%. Es tradueix com el percentatge d’endeutament més elevat de les economies del primer món i el dubte més important és si les famílies voldran, i podran, continuar finançant aquesta despesa.

El catalitzador més important de l’estratègia de Bass per fer explotar una situació que ja fa molt temps que aguanta ve donada per la demografia del país. La previsió més immediata és que un gran percentatge de la població japonesa és a les portes de la jubilació i això tindrà un impacte immediat en la despesa pública. Els estalviadors que abans invertien en el deute estatal, els famosos Japanese Government Bond (JGB), deixaran de fer-ho. Es reduirà la demanda interna de bons i la despesa en subsidis per jubilació serà molt més alta.

L’estat no es podrà seguir finançant mitjançant aquesta via si no aplica mesures estructurals importants i eficaces.

Els optimistes, en el seu moment, amb l’excusa del tsunami van argumentar que aquella catàstrofe serviria com a impuls del PIB del país i reactivaria l’economia. El simple fet que hi haguessin tants recursos malmesos per la catàstrofe obligaria al consum i a la despesa per tornar a la situació anterior. Però no ha sigut així, i als optimistes el temps no els ha donat la raó.

També hem de remarcat que Kyle Bass tampoc ha triomfat gaire. Aquest des del 2010 ha estat invertit en CDS i venut – o en posicions curtes – de bons de l’estat japonès considerant que aquesta posició asimètrica del mercat li reportaria una avantatge financera considerable. Per contra, els inversors encara no han focalitzat les seves atencions a aquest racó de planeta, ni el país ha dit “prou” financerament parlant i això li ha suposat unes pèrdues de més del 61% en el fons Macro Opportunities Master Fund.

Diuen que molts han fracassat aplicant les mateixes estratègies baixistes en el que creien un sistema ofegat i que no acabava d’enlairar-se. D’altres opinen que unes pèrdues inicials no substitueixen uns possibles beneficis estratosfèrics a la llarga. El problema més gran és que l’economia de Japó, com la seva gastronomia o el seu cinema, no funciona de forma convencional. “Occidentalment” parlant.

 

One Comment

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.