La meva opinió sobre els bons de la Generalitat

La Generalitat ha llençat al mercat, per segona vegada, els denominats bons patriòtics. Aquest esdeveniment ben intencionat ha generat entre la ciutadania un conjunt de dubtes; és la inversió en la “pròpia terra” la més adequada pels estalvis d’un ciutadà normal i corrent?

Les antigues caixes catalanes ja van començar l’assalt fa uns dies perseguint a la clientela, de forma imaginativa, provocativa, tot i que molt tradicional, per tal de col·locar entre els inversors inexperts veritables títols de renda fixa. Els que mereixen tantes o més atencions que altres productes de la seva mena.

La Generalitat ha donat mostres evidents que va faltada d’efectiu. Ho han fet públic en situacions específiques alguns consellers i d’altres vegades ho han explicat amb pèls i senyals els portaveus del govern. Per altra banda, els retards en les pagues de funcionaris han transformat de creïble a palpable aquesta situació. La opció clàssica per cobrir les arques hauria de ser a través de l’ingrés dels tributs directes de la comunitat, però la situació és prou crítica com per esperar que tota la societat, ja escanyada, es faci càrrec del deute públic. Per aquest motiu s’han decidit, una altra vegada, per una estratègia que últimament funciona molt bé: Els bon patriòtics.

Els bons patriòtics són, en la seva totalitat, un préstec que sol•licita el govern de la Generalitat al ciutadà per cobrir aquestes necessitats immediates d’efectiu. Aquest deute està dividit en format de títols de 1.000 Euros. No és la primera vegada que el govern de la Generalitat fa una emissió de deute d’aquestes característiques, al contrari, és un fet corrent en la forma de treballar de les entitats públiques, així com el govern espanyol emet constantment els famosos “Bonos del Tesoro”. A el que podríem denominar fet excepcional és la gran distribució comercial, per segona vegada, que tenen aquests bons públics entre inversors que no estan acostumats a comprar títols de renda fixa.

La renda fixa en format de bons, són títols que – en aquest cas – un govern emet. Aquests donen el dret, en el seu comprador, de cobrar uns interessos més el compromís que tot el capital inicial invertit se li serà retornat intacte, a un venciment prèviament estipulat. En el cas dels bons patriòtics, l’inversor cobrarà un 4,5% si el venciment és a un any, i 5% si és a dos anys.

Els temes de preocupació recurrents entre els possibles inversors són la garantia i el tipus de interès. Els dos conceptes es poden explicar de forma relacionada.

El govern català necessita diners. I a més, els necessita ja. Només per aquest motiu haurien de donar un interès més interessant que molts dipòsits d’entitats financeres per col.locar els bons patriòtics. La llei de la oferta i la demanda impera en tots els mercats, i en el cas de la demanda de crèdit, si aquesta és urgent, genera un efecte immediat incrementant el preu en forma de tipus de interès.

La urgència, la quantitat de possibles oferents de capital, tots acaben condicionant la composició del tipus de interès. Però també hi ha un ingredient molt conegut en aquesta recepta clàssica de formació del preu: la prima de risc.

La prima de risc és el tipus de interès addicional que s’afegeix als bons d’un país quan es té en compte el risc que comporta invertir en ell. Quan més alt és el risc, més alta ha de ser la compensació que fa el govern del país als seus creditors, o oferents de capital.
Agafant la Generalitat com a punt de partida, aquesta és un exemple d’alt risc. Govern d’un territori endeutat fins a les celles, amb un gran percentatge de població en atur, i en dependència econòmica directe del govern d’un dels països més qüestionats de la Unió Europea (Espanya) en matèria d’estructura econòmica. Aquests “petits” detalls transformen els bons patriòtics en una inversió molt mediocre.

Si, clarament, la Generalitat no és una bona garantia que es puguin tornar els diners de la inversió

“La Generalitat no pot fer fallida” diuen alguns.

Aquest comentari es fa més amb el cor que amb el cap, pensant que la fallida tècnica no és possible perquè mai ha passat. Els ajuntaments mai s’havien declarat en suspensió de pagaments i ara en tenim uns quants, senyalats en vermell, sobre el mapa. Les caixes sempre havien d’existir i ara en queden petits reductes.

Perquè històricament no hagi passat, no significa que un esdeveniment no pugui passar.

És la Generalitat mala pagadora? Aquesta pregunta la poden contestar milers de funcionaris que han patit retards, i retallades del seu sou. És una bona garantia tenir la Generalitat com a pagadora d’aquests bons? No ho sé. El que si sé, és que si vull invertir en renta fixa de la Generalitat de Catalunya vull un interès alt, molt alt, perquè no me’n fio. No crec que tinguin la capacitat de tornar-me tots els diners, i algunes nits me les passaré sense dormir pensant en els diners que no tornaré a veure. Per aquest motiu, vull que em paguin bé.

Malauradament, mirant els números es queden bastant curts en la compensació. I no per culpa de la Generalitat precisament, qui compleix i paga el que ha de pagar. Sinó que enmig de tants intermediaris la prima de risc es difumina fins desaparèixer del tipus de interès que rebrà l’inversor final.

Per aquesta emissió de bons la Generalitat paga un tipus de interès d’entre 6% i 8%. D’aquests interessos, entre 1,5% i 3,5% se’l queden els bancs per la feina de vendre-ho entre els inversors. Publicitat i altres mandangues… Aquests diners els guanyaran sense arriscar, ja que el capital total el posarà l’inversor final, el client de la oficina, qui realment cobrarà entre 4,5% i 5% de rendiments. Aquest mateix tipus de interès es pot obtenir a través d’un dipòsit com a nou client d’una entitat bancària.

Tenint en compte els avantatges que tenen els dipòsits per sobre de dels bons, es difícil decidir entre els dos: els primers es poden cancel•lar en qualsevol moment i els garanteix el banc d’Espanya – en última instància, el Banc Central Europeu -, mentre que els bons els garanteix únicament la Generalitat de Catalunya, es venen per un tipus inferior al risc adquirit, i en el cas de la necessitat dels diners de forma immediata aquests s’han de vendre en un mercat bastant solitari.

Sense ganes de condicionar a ningú exposo tres punts a considerar abans que un es decideixi a fer aquesta inversió, els clàssics punts que es podrien aplicar a qualsevol tipus de inversió:

Lògica.
Necessito els diners d’aquesta inversió? És un impuls, és una decisió meditada, o és el desig del comercial del banc?

Rendiment comparat amb el risc.
Compensa el rendiment d’aquesta inversió amb el risc que assumeixo? És un bona garantia la Generalitat de Catalunya?

Cost d’oportunitat – Diferència entre els beneficis d’una oportunitat perduda i els beneficis d’una oportunitat aprofitada.
Hi ha una inversió que em dóna el mateix, i a més, és més segura?

Que no us donin gat per llebre, que després no vull ni queixes, ni manifestacions, ni concentracions de gent indignada. 😉

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.