L’ex-empleat emprenyat: De Goldman Sachs a Google

Aquesta setmana passarà oficialment a denominar-se “la setmana del ex-empleat”.

Coincidència o no, hem arribat a dijous i m’he vist bombardejat per milers de blogs i articles relacionats amb la manifestació pública de contrarietats personals de dos ex-empleats contra grans corporacions: per un cantó Goldman Sachs, per l’altre Google.

Si, ho he llegit. I si, diuen coses horroroses. Goldman Sachs és una màquina de fer diners gràcies a les pràctiques escandaloses de comercialització dirigides a una clientela benestant. Google, en canvi, ha perdut la il.lusió de fer recerca tecnològica i només vol “mercadejar” amb l’usuari estampant-lo de ple en el seu enèsim intent de xarxa social.

I això són novetats?

No. Només han afegit més merda en temes que ja estaven estigmatitzats. A aquestes alçades, tots coneixem a la perfecció Goldman Sachs. No sabem què fa, ni quina és la seva funció en el nostre món capitalista. No sabem ni si hem tingut mai algun tracte amb ells, ni si el nostre banc hi té algun tipus de relació. Però ens han entrenat a la perfecció per relacionar-lo inmediatament amb el diable. És el cabró del segle XXI.

Per altra banda, el segon protagonista és Google, un buscador simpàtic, simple, i amb un títol de colors que canvia diariament que no es conforma amb el que té, sinó que ara vol muntar una xarxa social. Aquest “quiero y no puedo” es diu Google Plus. Una inversió exagerada d’una gran empresa en un negoci que no li ha donat mai bons resultats. Tal com explica l’ex-empleat en el seu blog, Google és el nen ric a qui no han convidat mai a les festes d’aniversari. Per trobar una solució al seu avorriment ha decidit muntar el seu propi “guateque”.

L’equilibri entre sostenir una gran empresa i satisfer les necessitats del client final és bastant difícil de mantenir. Aquesta ha sigut la base de la discussió dels exemples de la setmana. El format de la exposició és odiós, això si. És ben sabut que un “ex” mai dirà meravelles del seu passat immediat.

El que és més trist és que aquestes experiències particulars en empreses particulars són extrapolables a qualsevol empresa o departament. De veritat, ens posaríem les mans al cap si tots els ex-empleats (o empleats actuals) decidissin explicar les seves experiències personals en grans corporacions, i el tracte que tenen aquestes amb els seus clients.

El client no és res més que un número en grans companyies i també en departaments d’administració, un assentament que passa de despesa a ingrés en programes – bastant mediocres – de comptabilitat. A marketing afegeixen fantasia a l’assumpte, i el client passa a denominar-se segment, objectiu o clúster, per nomenclatures els comercials són uns veritables experts. A producció l’usuari final és una entitat difícil de relacionar amb el producte que s’està “creant”, i en canvi a la direcció l’importa un “pepino” el que pensi el client, l’inversor final, l’accionista o el propietari és el que realment compta, i a qui s’ha de prestar tota l’atenció.

Us penseu que les altres empreses no tenen la mateixa actitud amb els clients que Goldman Sachs i Google? No van ser els bancs espanyols qui van enganyar a “l’estimat” client per vendre totes les accions preferents i complir així amb els acords de Basilea? No són les companyies telefòniques les que venen mòbils obsolets o defectuosos per unes permanències exagerades, i una qualitat de línia que fa pena?

Quan el senyor Juan Roig – gerent de Mercadona – diu que el client és “el jefe” jo em poso a riure. El tracte dels seus caixers o caixeres amb mi és veritablement millorable. Sempre desitjo que quan passi per caixa no em triturin la meva dieta – un saltejat, els ous, els iogurts, els tetra bricks de llet…. -, ni m’estampin tots els productes de mala manera per la cinta. No em cobrin em cara de fàstic, i em saludin quan surto. No demano que se’m tracti de “jefe”, amb títol de “usuari satisfet” em conformo.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.