La màgia de l’arbitratge i els bolets

Benvinguda és la hora de presentar-vos els prestigitadors de números, mags murris de les finances: els arbitrageurs (o arbitradors).

Es mereixen ser el clan que mira per sota l’espatlla a la resta de participants dels mercats només perquè les seves tècniques són les més sofisticades? Qui són els que practiquen l’arbitratge? De veritat i primer de tot. Què és l’arbitratge?

Segons els experts, els arbitradors són els cercadors de tresors amagats davant dels ulls dels altres. L’arbitratge financer és la recerca de errors en els mercats financers.  Aquesta recerca en alguns casos es realitza mitjançant fórmules matemàtiques – però que no van més enllà de les divisions.

La troballa de l’ “error”, la disfunció en el sistema en mans d’un arbitrador, és un forat potencial, o diamant en brut, que en qüestió de minuts es converteix en benefici de dimensions considerables. A ulls d’un profà un arbitrador és un mag, un bruixot o un alquimista que converteix pedres en or. Davant d’una ment una mica endinsada en matèria, qui pràctica l’arbitratge és vist com un pirata informàtic, qui busca errors per “explotar-los” i fer-los servir en benefici propi.

Per seguir amb la seva activitat un arbitrador necessita diversos mercats i productes per buscar, comprar, vendre, i obtenir el benefici desitjat.

En contra de la seva activitat té una variable molt important: el temps. Com menys ràpid sigui l’arbitrador, més lent practiqui les seves operacions, menys benefici podrà obtenir i molts més participants dels mercats li passaran al davant.

Entenc que explicat així tot sona a místic i abstracte. Millor fer-ho més real i mundà. Què tal si tornem una mica a la terra per explicar com faria l’arbitratge algú de la plana de Vic?

ARBITRATGE DE BOLETS

Dissabte matí, dia de mercat, tot i que ja hem entrat a l’hivern encara hi ha bolets a la plaça de Vic.

Encara que hi hagin bolets no significa per això que siguin barats. En demanen 25 euros per quilogram de rovellons. Fent una volta ràpida pel mercat – on l’activitat dels boletaries només es concentra al costat del bar de la plaça -, m’adono que pocs venedors hi ha i és el motiu principal pel qual els preus són tant alts. Poca oferta per un producte de temporada. Preus alts.

Un amic de la meravellosa població de Seva, a les portes del Montseny, m’ha trucat dient que aquest mateix dissabte hi fan fira de nadal, i resulta que s’hi han plantat una bona colla de personatges, que sembla ser que ningú coneix, a vendre bolets a 20 euros per quilogram.

Rebuda aquesta informació considero que vull deixar de ser consumidor del producte. El millor que puc fer ara és convertir-me en arbitrador. Em vull beneficiar d’aquesta situació.

Hi ha dos mercats en desequilibri. A Vic el preu del producte està massa alt i hi ha molts pocs boletaries que venen rovellons. En canvi, a Seva el panorama és completament diferent. Rovelló barat i molts ofertants que, pel que sembla, no troben consumidor.

Truco per telèfon al meu informador i li demano que m’asseguri que hi puc trobar bolets a 20 Euros. Si el preu és més alt possiblement no em sorirà a compte.

El procediment és el següent:

– Me’n vaig a Seva a comprar.

– Tornaré a Vic i ho vendré tot, explotant preus per suposat, el més aviat possible.

Sembla senzill, oi? Doncs no! No ho és tant per les següents raons:

És molt possible que no sigui l’únic que pensi en fer aquest “trueque”. Hi ha molt espavilat en aquest món.

Atenció, això és molt important: sempre hi ha una persona més espavilada que tu, en totes les situacions, i sobretot quan es tracta d’una carrera d’espavilats. Fer operacions d’arbitratge és entrar en una cursa d’espavilats contra rellotge i contra el mercat.

Aquesta operació, per altra banda, també té uns costos que s’han d’assumir i no s’han de deixar de banda: el cost del transport. Posem que entre anar i tornar ens gastem cinc euros de gasolina.

Amb totes aquestes dades marxem corrents, arribem amb vint minuts a la població de Seva i busquem com bojos un boletaire anònim a qui poguem comprar-li el seu estoc per vint euros. – És el primer moment perillós de la història. Hem d’enganyar al venedor. No podem semblar interessats. Ell desconfiarà si entre tanta gentada som els únics que estem desesperats per comprar-li el material. Però si en canvi tardem massa algú ens passarà al davant i ja podem deixar la operació per esguerrada.

Hem trobat el comprador? Ho hem comprat per 20 Euros? 5 quilos per exemple? Estupendu! Marxem a l’altra mercat!

Portem una despesa de 105 Euros. 100 Euros per la compra i 5 euros pel transport.

Un cop a Vic posem la nostra parada i el cartell de venda de bolets.

A quin preu?

Mmmmmm…. pregunta interessant. A 20 Euros tindrem pèrdues pel cost del transport. A 21 Euros el benefici és zero. En canvi a 25 Euros continuarem sent igual de cars que els altres venedors de plaça.

Si ens posem en plan agressiu, podriem posar 24’99 Euros i jugar a l’engany psicològic de les ofertes comercials. Si fos un mercat perfecte, com pretén ser la borsa, aquest preu es vendria molt millor que el de l’altre venedor.

Però com que a plaça costa més enganyar al client – la senyora de casa que té la cassola al foc -, preferim posar un preu més barat, menys enganyós, i més decent: 23 Euros el quilogram. Així obtenim un benefici de 2 Euros el quilo.

A aquest ritme, si ho venem tot obtindrem un benefici net de 10 Euros. Tot basat en la negociació entre mercats i la recerca constant d’oportunitats.

Per altra banda, a mesura que fem les vendes ens adonarem que hi ha més personatges que s’estan plantant amb el cartell de venedor de bolets. I comencen a explotar preus: 22’5, 22…. i prou. No hi ha més rebaixa. S’han equilibrat els preus.

Quin és el motiu?

Perquè a més de Vic, a Seva també hi havia activitat. I en compte d’abaixar-se, el preu del bolet anava a l’alça. A mesura que els aprofitats que anaven arribant per fer activitats d’arbitratge, els venedors s’estaven ensumant el negoci i apujaven els preus: 20’5, 21, 21’5….. Fins a 22 Euros. Per suposat, algún dels arbitradors s’hi deu haver enganxat els dits, per suposat.

I un cop a la plaça de Vic, ha passat al revés, s’ha començat a acumular la oferta i el preu s’ha rebaixat. Els mercats han trobat l’equilibri.

En aquest cas l’arbitrageur o arbitrador més espavilat de tots, en aquest cas nosaltres, n’hem extret el màxim benefici possible, però també hem liderat el canvi direcció a l’ajustament de preus dels dos mercats. Ara a les dues poblacions es venen els bolets a 22 Euros.

Aquesta és la defensa principal i raison d’être de l’activitat de l’arbitratge financer. No només serveix per omplir de beneficis a uns quants participants, sinó que també contemplen i ajusten qualsevol anomalia que es presenta en el mercat.

L’existència d’aquesta activitat evita l’aparició de moviments estranys. Entre mercats. Entre productes derivats. En participacions d’accions corporatives. És per això que en els mercats financers és molt difícil contemplar diferències extraordinàries entre els preus de les accions i els futurs que se’n deriven, o entre opcions i el valor dels productes a l’entrega el dia del venciment.

Els arbitradors, en casos molt fantàstics i ocasionals, més enllà del punt místic i abstracte de il.lusionistes de fórmules matemàtiques, també són els qui “normalitzen” els preus dels bolets quan la temporada ha sigut molt dolenta.

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.