El model de la crisi, segons Santiago Niño Becerra

El divendres 7 d’octubre Santiago Niño Becerra va inundar la sala d’actes de l’antiga Caixa Manlleu, on va presentar el seu llibre “El crash del 2010”. Invitat pel Fòrum de Debats, el professor ens va exposar quin es el futur de l’economia en els pròxims anys. Sense haver llegit la seva obra, no sabia el que m’esperava…

Pessimista, Becerra va basar la seva xerrada en la relació entre el Producte Interior Brut i l’expansió del crèdit internacional. La seva preocupació; el creixement de les nacions i la seva evolució.

En els últims cinquanta anys, segons el professor, el creixement s’ha basat en el deute. El crèdit de les families, les empreses, les institucions… Aquest model va saber encabir la mà d’obra, que tenia el seu origen en el baby boom. Però també s’ha excedit en el consum i en l’ús del passiu.

Després de la crisi, l’economia s’ha d’ajustar. Niño Becerra va introduir el concepte de geometria variable com la via per adaptar l’excés de capacitat productiva. Amb la vista posada a l’any 2020, serà quan les empreses utilitzaran aquest model basat en establir clústers de producció i enllaços mitjançant xarxes de coordinació.

En aquest futur, la planificació tindrà un paper fonamental per a les decisions econòmiques, que hauria d’estar en mans d’experts de diferents disciplines. No en la de polítics.

Niño Becerra, enamorat del seu model

El professor mediàtic era allà per parlar del seu llibre i el seu model. La crisi financera, culminada l’any 2008, va obrir les portes als professionals que volien explicar els “com” i “per què”, des de diferents perspectives. La de Becerra, com Nouriel Roubini, critica el passat de la disbauxa i augura un futur pitjor.

La seva presència va convertir “el debat” en un discurs. Becerra era allà per alliçonar, no discutir, tot i la llarga llista de portes obertes que deixava durant el seu discurs.

Per un públic inexpert, va amenitzar la xerrada amb una multitud de dades i gràfics – “que tothom pot trobar”. Va explicar-nos el que era la geometria variable – un model que va presentar com a nou, però que té dècades d’experiència en diferents regions del món – i va parlar de Fitch, de Goldman Sachs, de futurs i la OCDE. També va generalitzar en una llarga llista de conceptes que van tenir el seu petit moment de protagonisme durant la crisi.

Com he descobert més endavant, Becerra va desenvolupar la seva xerrada com ho fa sempre. Primer, presenta els conceptes complicats per arribar a una conclusió. Després, ho explica detingudament perquè ho entenguin tots els mortals, deixant els resultats com a definitius i inamovibles.

Així ho va fer durant el debat. I es va descuidar temes que són fàcils d’identificar com la dimensió del sector públic a l’estat espanyol, i les seves inversions. Així com el paper de les caixes. Difícil d’oblidar, sobretot per la naturalesa del lloc on exercia els seus dots de comunicació (l’antiga Caixa Manlleu).

Va ser la primera vegada, i segurament la última, que vaig veure Santiago Niño Becerra en directe. Ràpidament el vaig comparar amb David Copperfield, un gran prestidigitador de grans espais que exclamava “fum fum fum”, quan el tema era massa complicat. Així va aconseguir grans ovacions del públic, vendre més llibres i firmar-los al final de l’acte.

This post is also available in: Castellà

Copyright © 2014. Created by Meks. Powered by WordPress.